1. PINTURA DEL SEGLE XX. 1 Primera meitat del S. XX  Fauvisme Cubisme Noucentisme

4. EL FAUVISME Segons el crític Jean Cassou: “ Després de l’Impressionisme es pot considerar que la pintura es bifurca per dues vies: una està marcada bàsicament per >Cézanne i per la seva voluntat de construcció intel·lectual, per la seva voluntat de reordenar la naturalesa; l’altra és la que parteix de Van Gogh i amb ell la pintura esdevindrà un mitjà per expressar-se, no una imitació de la natura”. El Fauvisme és fill de Van Gogh si seguim aquesta interpretació. És el primer dels “ismes” i neix al Saló de Tardor de l’any 1905 a París , segons l’exclamació d el crític d’art Louis Vauxcelles ( Donatello parmi les fauves ! ) La característica formal més important del fauvisme és l’ autonomia del color respecte la forma , el color és el veritable protagonista de l’obra, el que marca l’expressivitat, el sentit vitalista. Utilitzen principalment els colors primaris i complementaris , i prescindeixen del negre. L’aplicació del color es sol fer amb pinzellades gruixudes i amb abundància de pasta, que ajuda a donar expressivitat a les creacions.

5. LA RATLLA VERDA. 41 x 32 cm 1905. H. Matisse Matisse (Cateau-Cambrésis, 1869-Niça, 1954) és el pintor que va aglutinar el grup fauvista. Tot i això, la seva obra transcendeix aquest corrent i, en el transcurs de la seva llarga vida, evoluciona constantment cap a posicions i tècniques molt diverses, sempre de gran qualitat i amb una innegable influència posterior en la pintura del segle XX. La seva enorme producció pictòrica es pot dividir en unes quantes etapes, les més importants de les quals són aquestes: 1. Etapa puntillista . És representada per l'obra Luxe, calma i voluptuositat (1904). 2. Etapa fauvista . Obres significatives d'aquest període: La ratlla verda i Finestra oberta a Cotlliure (1905). 3. Etapa ornamental . Sense perdre l'exaltació del color, continua emprant el tema de la finestra com en l'etapa anterior; però hi afegeix una novetat: el gran interès per les formes en arabescos, conseqüència de l'atracció que sentia envers l'art islàmic. 4. Etapa geomètrica . Abandona les espirals i línies corbes de l'arabesc, redueix la intensitat cromàtica i s'inclina per una geometria rectilínia propera al cubisme. Una de les obres més característiques d'aquesta etapa és Banyistes a la vora del riu (1916). 5. Etapa clàssica . Torna a modelar les figures i desenvolupa un extraordinari decorativisme en el color i en les línies que acompanyen el tema, un sentit decoratiu que influirà decisivament en el disseny del segle XX. Obra representativa: Odalisca amb pantalons grisos (1927). 6. Etapa de pintura plana . Simplifica les formes i torna al planisme. Obres importants d'aquest període: La brusa romana (1940) i Nu blau (1952).

6. Altres obres i autors Etapa puntillista. Luxe, calma i voluptuositat (1904) André Derain: El pont de Westminster La dansa (1910) Vlaminck: Casa a Chatou (1904)

8. Altres obres d’H. Matisse E tapa clàssica : Odalisca amb pantalons grisos (1927) Etapa de pintura plana :  La brusa romana (1940) Nu blau (1952) 

9. EL CUBISME Moviment o estil pictòric pertanyent a les denominades primeres avantguardes , i en aquesta òrbita, al llenguatge racional i normatiu, en oposició a altres moviments també avantguardistes que, com l'expressionisme, van optar per la intuïció i l'expressivitat com a llenguatge característic. Els seus principis estètics van ser descrits i teoritzats pel poeta Guillaume Apollinaire. El sentit marcadament revolucionari i rupturista de les seves consecucions convertirà el cubisme en una veritable revolució de les arts plàstiques. En el seu desenvolupament, cal assenyalar diverses fases: 1- Cubisme analític (1907-1912). Descomposició dels elements plasmats en el quadre en diferents formes geomètriques o bé a través d'estructures cúbiques que se superposen, amb la qual cosa s'elimina tota mena de sensació volumètrica fins que no queda més que una mera trama reticular de línies sobre un fons, el color del qual es reduirà a les dues gammes cubistes. Dues obres ben significatives del cubisme analític són Dona amb mandolina (1910), de Braque, i La fàbrica d'Horta d'Ebre (1909), de Picasso. Els temes represen - tats amb més freqüència en aquesta fase seran les natures mortes, en les quals instruments musicals, partitures, pipes, taules, cadires, gots o ampolles ofereixen angles de visió nous. 2- Cubisme sintètic (1912-1915). Les composicions d'aquests anys, malgrat que presenten una geometritz - ció evident, permeten que l'espectador pugui captar fàcilment les formes globals que hi són representades. El tret que més clarament caracteritza aquesta etapa és la incorporació d'una tècnica que serà àmpliament utilitzada en la pintura posterior: el collage . En un primer moment, es tractava d'enganxar papers retallats i integrar-los a la superfície del quadre; més endavant, però, es van emprar tota mena d'elements de la vida quotidiana, com ara etiquetes, retalls de roba, cartes de joc o trossos d'hule. Les obres es van anar treballant amb plans més amples i la gamma de colors es va enriquir com veiem, per exemple, en les dues obres de Picasso Vive la France i Els tres músics . 3- Cubisme òrfic (a partir del 1913). Els cubistes òrfics van incloure en el seu llenguatge pictòric el color i les línies corbes. El representant més característic d'aquesta tendència és Robert Delaunay, i una de les seves obres més significatives és La torre Eiffel . 4- Corrents derivats del cubisme . La influència del cubisme es fa palesa en tres corrents avantguardistes posteriors: el futurisme italià, el suprematisme rus i el neoplasticisme holandès, en el qual excel·leix la gran figura de Piet Mondrian.

10. Georges Braque. De Cézanne al cubisme passant pel fauvisme http://museothyssen.org/thyssen/exposiciones/WebExposiciones/2002/Braque/braque_intro.swf Georges Braque; 1906. Paisatges de l’Estaque P. Cézanne. El mar a l'Estaque, 1883-1886 i 1885

11. PAISATGE DE L’ESTAQUE . G. Braque va néixer a Argenteuil l'any 1882, va passar la infantesa i la primera joventut a la ciutat de L'Havre, on va començar a treballar en el taller del seu pare, que era pintor de cases. L'any 1900 es va traslladar a París, on va poder estudiar pintura i veure les exposicions que s'hi feien. Els fets més decisius en la seva trajectòria van ser, sens dubte, la trobada amb Picasso i la posterior amistat que va néixer entre els dos artistes. Van treballar plegats amb una gran harmonia i amb una entesa total. La Primera Guerra Mundial, tanmateix, va trencar aquesta dinàmica de treball conjunt: Braque va ser militaritzat i ferit greument en el front de guerra. L'any 1917 va tornar a París, on va continuar treballant primer en cubisme sintètic, si bé més tard la seva obra va anar evolucionant cap a posicions més conservadores. Va morir a París, l'any 1963, després d'haver assolit un prestigi extraordinari. 81X65 cm. i 73x59’5 cm. 1908 G. Braque P. Picasso, 1908

12. Variacions en la representació de l’espai En un paisatge de tipus tradicional l'espai se suggereix mitjançant línies en diagonal que coincideixen en un punt de fuga: A Cases a l'Estaque l'espai se suggereix amb una trama de plans perpendiculars La France est un pays de géomètres et Georges Braque fut l'un des meilleurs d'entre eux

15. Cubisme sintètic (1912-1915) i Cubisme òrfic (des del 1913) Picasso: Els tres músics . Robert Delaunay La torre Eiffel

16. PAU GARGALLO. DECORACIÓ DE L’INTERIOR DEL PALAU Gargallo, modernista convençut els anys del seu inici artístic, va donar una nova dimensió a l’escultura simbolista en aquella època, de la qual destaquen les escultures decoratives de l’interior del Palau de la Música Catalana. Molt aviat va evolucionar cap a altres formes escultòriques, per exemple, el noucentisme , com es pot veure en els genets i l’auriga de l’Estadi de Montjuïc. Les estades que va fer a París el van decantar, posteriorment, cap a formes més avantguardistes com ara el cubisme i l’expressionisme amb les quals ara l’identifiquen . BEETHOVEN I LES VALQUÍRIES  A la dreta de l’hemicicle hi ha el bust de Beethoven i la plasmació wagneriana de les valquíries. DETALL DEL FULLATGE  Un grup de donzelles amb garlandes de flors sobre les quals destaca el bust d’Anselm Clavé. Del costat arrenca un frondosíssim arbre les fulles del qual penetren al sostre de la boca de l’escenari gairebé fins a abastar la cavalcada de les valquíries. És evident l’al·lusió a Les flors de maig , famosa cançó de Clavé que arrelà profundament en el sentiment popular. És una de les manifestacions principals de l’etapa modernista i simbolista de Gargallo.

17. LA BÈSTIA DE L’HOME Relleu pla de bronze del 1904. Mostra la brutalitat i la força de l’home amb gran expressionisme. S’hi nota la influència de l’escultura francesa de Meunier i Rodin, que tant va incidir en la producció escultòrica dels artistes del segle XX. És també un reflex del simbolisme compromès amb la lluita social, present en altres obres com ara la sèrie de vicis i virtuts capitals .

18. RETRAT DE PICASSO Aquest retrat de pedra del 1913 ha esdevingut un dels més populars del geni malagueny, segurament per l’extraordinària captació psicològica que transmet del personatge. És també un homenatge a l’amic i col·laborador amb qui Gargallo compartia l’interès per la recerca constant de noves formes artístiques.

19. EL PROFETA. PABLO GARGALLO (1933). Bronze, 2’35 m. Centro de Arte Reina Sofia, Madrid Gargallo va ser el primer a descobrir la configuració geomètrica de les planxes de ferro però aviat va començar a aprofitar-ne els espais buits i a dotar-los de força que va aplicar també a les arestes. Corba les plaques metàl·liques per donar-hi forma expressiva, les retalla i n’aprofita el buit que deixen. Des d’un punt de vista estilístic presenta formes que permeten de parlar d’ escultura cubista però es mou dins dels plantejaments espirituals de l’ expressionisme . La potència suggeridora de l’obra és admirable. El Profeta és l'obra mestra de P. Gargallo en la qual va treballar tota la vida: en resten dibuixos previs des de 1904 i del 1926 és el Cap de profeta, que ve a ser l'immediat precedent de la gran peça. Quan se li presenta l'oportunitat d'organitzar una gran exposició a Nova York per a l'any 1934, trobarà el moment de culminar la seva gran obra. El profeta simbolitza el crit de l'ésser humà al desert; es tracta d'un personatge solitari amb el que tracta de reflectir la soledat de l'ésser humà ("vociferant predicció del profeta"). També es considera que presagia la guerra i els desastres de la humanitat. En tot cas, sembla ser una visió simbòlicament apocalíptica on mostra l'essència de l'ésser humà, que en el fons està sol. Aquesta obra presenta un poder suggestiu que sembla que anunciï grans possibilitats creatives que van quedar truncades en morir l'escultor al 1934. No s’ha d'oblidar que existeixen diversos exemplars de la mateixa obra, a partir d'un mateix motlle, clar reflex de la societat industrial que permet la producció d'objectes en massa (actualment només es permeten legalment 5 còpies).

20. Violinista, 1920 Cap de profeta, 1926 Gran ballarina, 1929

21. Bacant, 1930 Greta Garbo, 1930

22. CAP DE LA MONTSERRAT CRIDANT. JULI GONZÁLEZ Escultura avantguardista catalana (1937-1942). Bronze, 32,5 x 30 x 20 cm. Museu d’Art Modern, Barcelona Cap de la Montserrat cridant està inspirada en l’escultura La Montserrat que representa la commovedora imatge d’una pagesa catalana. La Montserrat és una obra mestra que es va exposar al pavelló espanyol de l’Exposició Internacional de París del 1937. González evocà reiteradament el tema de la Montserrat, com a símbol de la lluita per la llibertat, en obres que revelen els horrors de la guerra com a drama comú de tota la humanitat, de manera que el simbolisme de l’esmentada obra va esdevenir universal. El patetisme amb què González va descriure els horrors de la guerra és especialment punyent en la sèrie de peces que aborden la figura d’una dona esfereïda. Aquesta obra mestra va ser tractada en diversos fragments (cap que crida, braços enlaire que clamen cap al cel i mans obertes) que assoliren un alt grau d’expressivitat. En aquest fragment de la figura de la dona, l’artista resumeix tot el dolor i el dramatisme que la guerra pot imprimir en el rostre humà. S’hi pot veure la imatge expressionista d’un símbol popular.

23. LA MONTSERRAT Representa una pagesa catalana, forta, amb el mocador al cap i la falç a la mà esquerra; a la dreta porta un nen petit. És feta de la més humil i meravellosa ferralla dels suburbis i és plena de força d’esperit i d’empenta violenta, com un soldat guardià, indignat, castigada per la generositat de la seva pròpia vida, amb el pit enfonsat i el ventre potent, armada amb una obstinada voluntat, barreja impressionant de tendresa i d’ira, expressió profundíssima de la realitat de la seva obra. És de bronze (1,65 x 0,47x 0,47m) i es conserva a l’Stedelijk Museum, a Amsterdam.

24. HOME CACTUS NÚM. 1 González obté les formes d’aquesta escultura modelant políedres abruptes i eruptius amb punxes (cactus). Puntes de ferro fendeixen l’espai amb agressivitat i fereixen l’espectador perquè evoquen la tragèdia interior i col·lectiva de la seva època. Els homes cactus formen una sèrie de figures completament abstractes, agressives i punyents, fruit de l’experimentació constant que caracteritza l’obra de González. Hi transmet la tragèdia que va viure la seva generació amb la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial posterior .

25. JOAN MIRÓ: ‘AIDEZ L’ESPAGNE’ (1937) Joan Miró va fer aquest cartell, que marca el preu d’un franc, com si fos un segell, per ajudar el govern de la Segona República espanyola durant la Guerra Civil. És realitzat a partir d’una litografia original. Cal fixar-se en el puny tancat i enorme de l’home i el simbolisme cromàtic dels colors vermell i groc sobre un fons blau.

26. NOUCENTISME Moviment cultural, artístic i literari que va néixer a Barcelona al voltant de la figura d'Eugeni d'Ors, i que aplegava escriptors, artistes plàstics i periodistes que van donar a conèixer les seves primeres propostes o aspectes teòrics l'any 1906. Des de La Veu de Catalunya es reivindicaven uns nous ideals basats en la conjunció de classicisme i modernitat, que havien de construir una nova societat catalana. El nom mateix amb què els seus partidaris van batejar el moviment defineix la voluntat que tenien d'apel·lar al classicisme renaixentista: van prendre el nom del 1900, el segle que just començava, amb la qual cosa imitaven la nomenclatura que s'havia emprat per al Renaixement. Quant als aspectes estètics, es tractava d'una reacció contra el modernisme i contra les tendències avantguardistes. Pretenien fer una ordenació dels valors artístics basant-se en la mediterraneïtat i en el classicisme. Oposats a l'abstracció, valoraven el ritme, la proporció i la norma. En pintura, valoraven el dibuix i les composicions tancades. L'any 1911 va tenir lloc la segona fase de la difusió del moviment: D'Ors va publicar Almanac dels noucentistes i la novel·la La ben plantada . Sunyer, d'altra banda, exposava a Barcelona una sèrie d'obres que li van valer ser classificat com l'artista que millor s' identificava amb el moviment. Paradoxalment, D'Ors no l'havia inclòs entre els noms dels qui formaven part del grup. Oficialment, el pintor que, en teoria, representava millor el grup era Joaquim Torres-Garcia.

27. J. Sunyer La seva vida (1874-1956) va tenir dos centres geogràfics bàsics en la seva obra: Sitges i París. Nascut a Sitges, fill d'una família liberal que es relacionava amb el grup d'artistes que residien en aquella ciutat, aviat es va traslladar amb la seva família a Barcelona, on va cursar estudis de pintura i va fer les primeres obres, imitant les tendències de París. Als 21 anys es va instal·lar a París, on primer va portar una vida bohèmia i plena de dificultats econòmiques que van començar a millorar a partir del 1903. Va fer d'il·lustrador, va pintar escenes urbanes parisenques, va participar en les exposicions dels salons que es celebraven a la capital francesa i es va anar obrint camí en el mercat de l'art. Hi ha un fet, però, que va ser crucial en l'evolució del seu estil: la visita a l'exposició que, el 1907, es va celebrar a París sobre l'obra de Cézanne, mort l'any anterior. A partir d'aquesta influència, iniciarà la creació de les seves obres més característiques, en les quals l'ordenació espacial, els colors o el tractament del paisatge tenen molt a veure amb l'obra de Cézanne.

28. L'any 1911 l'artista va presentar una exposició individual a Barcelona amb una seixantena d'obres, considerades per la crítica i pels intel·lectuals que s'aplega - ven al voltant d'Eugeni d'Ors, la plasmació dels nous ideals noucentistes, per bé que no figurava en la relació d'artistes de l' Almanac , proclama del moviment. Amb la Primera Guerra Mundial fuig de París; torna a Barcelona i hi instal·la el seu taller de Gràcia. Els viatges pels paisatges mediterranis –Ceret, Mallorca, Sitges...–, juntament amb l'assimilació de les experiències parisenques, fan que apareguin la iconografia i l'estil més representatius de l'autor, que l'identifiquen com un dels artistes més emblemàtics del noucentisme. Quant a la iconografia, després del retorn a Catalunya, s'aniran repetint els paisatges, els nus i les maternitats. Pel que fa a l'estil, es caracteritzarà pel classicisme, la reacció contra les experiències avantguardistes i el rebuig de l'abstracció total, interessant-se per l'ordre, la disciplina i la forma. El color és aplicat de manera restringida, clara influència de Cézanne, i els volums són delimitats per la línia, en composicions de formes tancades. Com a representant del noucentisme , el pintor suposa la recerca de la claredat, la raó, la llum del Mediterrani, el paisatge ordenat i dominat per l'home: un nou classicisme.

29. TRES NUS EN EL BOSC. 125x151 cm . 1913. L'obra s'inscriu en l'estètica noucentista i presenta un classicisme argumental i un paganisme implícit que pretén dignificar i reivindicar les formes de la vida primitiva dels pobles de les costes mediterrànies. L'obra significa una exaltació de la dona i del paisatge mediterrani, retratats en plena harmonia, i significa també la plasmació de les idees noucentistes que aspiraven a la construcció d'un país en què els ideals de renovació es basaven en la defensa dels valors d'un classicisme mediterrani.

30. Obres de referència Uns anys abans (1907), Sunyer havia pogut contemplar a París algunes obres de Cézanne pertanyents a la sèrie Banyistes (1895), que aparentment presenta connexions amb Tres nus en el bosc . Això no obstant, en l'obra de Cézanne els nus femenins es justifiquen pel tema, mentre que en la de Sunyer l'explicació del nu enmig del paisatge caldria cercar-la en l'àmbit simbòlic de la tradició de l'Arcàdia, que ja havien plasmat anteriorment altres pintors com, per exemple, Ticià en el seu Concert campestre (1510). Pel que fa al tractament dels cossos de les noies, a l'articulació volumètrica, s'ha assenyalat la influència que sobre Sunyer va exercir Luca Signorelli (1445-1523), un autor italià del Renaixement, les obres del qual Sunyer va conèixer durant un viatge que va fer a Itàlia l'any 1913. Aquesta influència es fa palesa, sobretot, en el tractament musculós dels cossos femenins i en la solidesa constructiva dels personatges.

31. Altres obres de Sunyer Pastoral , 1911 Mediterrània , 1911 Clot dels Frares, 1913 Els protagonistes de les obres noucentistes de Sunyer són els pastors, els pagesos i els pescadors que feinegen en els paisatges mediterranis. La perfecta simbiosi entre el paisatge i els homes i dones mediterranis la presenta com un exemple de model de vida ideal, com una Arcàdia.