1. PINTURA i ESCULTURAPINTURA i ESCULTURA
DEL SEGLE XXDEL SEGLE XX
SEGONES AVANTGUARDES

Expressionisme abstracte
Gestualisme
Pop- art
Op-art
Institut Montsacopa. Olot.

2. Henry MooreHenry Moore
Tate Gallery, a Londres. 1,32 m. I Gallery of Art, a Leeds
“Les característiques que m’agradaria pensar que té la meva escultura són força, intensitat, vida,
una vitalitat des de dins”. Al llarg de tota la seva trajectòria, Henry Moore (1898-1986) va seguir
un camí personal cercant formes i contorns vius, suggerits per l’observació de la natura i per
l’estudi del paisatge o de la figura humana.

3. Anàlisi deAnàlisi de
l’obral’obra
• Predomini de les línies diagonals.
• Composició asimètrica.
• Contrast entre la massa i el buit.
• Perfil ondulat.
• Escultura reclinada:
- Es més estable.
- Pot ubicar-se en qualsevol superfície.
- Dóna més llibertat composicional.
• Esquemàtica.
• Desproporcionada.
• Formes arrodonides.
• Ressalta els pits, el ventre i el maluc.
• Inexpressiva.

4. 8.2 x 13.3 x 7 cm. Bronze. Waddington Galleries.

5. HENRY MOORE:HENRY MOORE: FIGURA JACENTFIGURA JACENT
(1961). Bronze, 0,84 x 2,2 m.
Malborough Fine Arts Limited, Londres
La figura és tractada com si fos arquitectura i adquireix un aspecte monumental. Oscil·la entre l’abstracció i la semifiguració, deforma
les formes, les quals, reduïdes al mínim, entronquen amb l’arquitectura orgànica pel desplegament de perfils corbs i ondulats que
defineixen la vitalitat i la infinitud de la naturalesa. Moore hi utilitzà, igual que Chillida i González, els espais buits. A aquesta síntesi
entre dona i natura hi incorpora el tema de les formes que cobreixen, com les grutes i el buit, excavant volums sòlids per revelar
formes internes. Massa i buit dialoguen amb una magnífica tensió en una forma viva i inert.
Moore no va canviar mai la temàtica, però sí l’estil, perquè va passar d’obres quasi rodinianes a d’altres d’allò més abstractes, i va
evolucionar de la figuració a la no-figuració fins a arribar a un síntesi profunda.

6. MARE I FILL RECLINATS (O DONA JACENT)MARE I FILL RECLINATS (O DONA JACENT)
Els models que Moore utilitza per a la
formació d’un organisme plàstic són els
animals, ossos, palets, roques, cargols,
conquilles, etc. Per això les seves figures
tenen les formes bàsiques: ovals i corbes
(arcs). El biomorfisme (formes naturals) de
l’autor afirma la continuïtat en l’espai i en el
temps de la vida mateixa. Segons Moore
mateix, «la idea incipient d’una forma a
dintre d’una altra forma potser es deu en
part al meu interès durant una etapa en què
vaig descobrir les armadures. Vaig passar
moltes hores mirant armadures a la
col·lecció Wallace de Londres.
L’armadura és una cuirassa exterior; com la conquilla d’un cargol, que serveix per protegir les formes interiors més vulnerables,
l’armadura, que és dura, protegeix el cos humà, que és feble. Això m’ha portat de vegades a la idea de la mare i el fill en què la
forma exterior, la mare, protegeix la forma interior, el fill»

7. ALTRES OBRES DE MOOREALTRES OBRES DE MOORE
Pink and Green Sleepers, 1941. Drawing,
204x165 mm .Tate Gallery, London
King and Queen 1952 – 53. 164 cm.
Bronze. Keswick Estate, Dumfrieshire, Scotland

8. ROSA SERRAROSA SERRA
MIRADA UNIVERSAL
AMAZONA

9. ALBERTO GIACOMETTI: ‘CITY SQUARE’ (1948)ALBERTO GIACOMETTI: ‘CITY SQUARE’ (1948)
En les obres de postguerra, l’escultor suís
Giacometti crea símbols potents de la
soledat de l’home. En aquesta obra es
presenta una composició de figures
diminutes i demacrades que circulen,
completament inconscients l’una de l’altra,
com si fossin somnàmbuls en un espai obert.
La concepció de la forma humana de
Giacometti és diferent de la de Moore per la
manera com destrueix físicament l’estàtua
reduint-la a un motllo filiforme
al qual s’han adherit uns quants residus de bronze que semblen gotes de cera.
Contràriament a la poètica de creixement de Moore o Arp, no és l’estàtua la que fa l’espai sinó l’espai el que
desfà l’estàtua. En els escultors anglesos posteriors a Moore el procés de desfiguració s’accelera, l’estàtua es
converteix en una forma anormal i enigmàtica que desprèn un alè d’ambigüitat. L’espai es converteix en el
lloc de totes les ambigüitats, de les combinacions més estranyes de matèria i imatge.
Home travessant la plaça

10. SEGONES AVANTGUARDES.SEGONES AVANTGUARDES. 1945 a 19801945 a 1980
CONTEXT HISTÒRIC
La Segona Guerra Mundial marca un punt d'inflexió en molts aspectes del món contemporani: divisió del
món en dos blocs antagònics, lideratge indiscutible dels Estats Units sobre tot el món occidental,
dissolució dels imperis colonials i aparició, en l’escena mundial, dels països de l'anomenat Tercer Món,
generalització (en el món no comunista) del tipus de vida americà basat en la producció i el consum
sense límits, etc.
Aquest predomini dels EUA afecta també el terreny artístic, i en aquest sentit és ben significatiu el fet
que París deixa de ser la capital artística del món en benefici de Nava York, la ciutat americana per
exce·lència. L'exili de molts artistes europeus que van haver de fugir de les dictadures i dels horrors de la
guerra, juntament amb l'impuls vitalista de la jove societat americana va configurar el còctel que dona
lloc als moviments artístics de la segona postguerra mundial.
Per tal d'ordenar una mica les diferents tendències que es desenvolupen entre 1945 i 1980, s’han
agrupat en quatre blocs
a) Les tendències informalistes
b) Les tendències neorepresentatives
d) Les tendències tecnològiques i neoconcretes
c) L'art conceptual

11. Panorama artísticPanorama artístic
Qualsevol aproximació a l'art dels darrers cinquanta anys ha de fer-se tenint molt presents tres
aspectes clau:
1) La proximitat cronològica fa que sigui molt difícil aventurar quins moviments i quins artistes
tindran una influencia decisiva en l'evolució de l'art quan es puguin jutjar amb una perspectiva
històrica més amplia. L’historiador de l'art Ernst Gombrich ens fa aquesta reflexió aclaridora:
Imaginem un crític obert i apassionat que el 1890 hagués volgut actualitzar la historia de l'art. Ni
amb la millor voluntat del món hauria pogut saber que les tres figures que esta ven fent historia
en aquell moment eren Van Gogh, Cézanne i Gauguin
2) El nombre d'artistes, grups i tendències que semblen importants és aclaparador. La capacitat
de producció i de reproducció d'objectes, suposadament artístics, s'ha multiplicat, així com la
quantitat de publicacions que se'n fan ressò. Resulta extremament difícil fer un estudi
mínimament sistemàtic i ordenat de tot aquest complex panorama i reduir-lo a unes tendències
fonamentals
3) L'art és un element més en una societat basada en la producció i el consum massius. L'obra
artística, excepte l'arquitectura, ha perdut la referència útil: política, religiosa, de retrat, etc. i ha
esdevingut un article el valor del qual depèn de la cotització que li atorguin crítics i galeristes.
S'ha produït un divorci molt acusat entre una minoria culta que “entén” l'art i la gran majoria de
la població que viu d'esquena a l'art d'avantguarda, excepte quan els mitjans de comunicació
converteixen una exposició o un certamen artístic en un esdeveniment social

12. Expressionisme abstracteExpressionisme abstracte
Forma part d'un corrent artístic més ampli, l'informalisme, que es va anar gestant en el món occidental,
tant a Europa com a Amèrica, a partir del 1945, acabada la 2a G. M.
Dins de l'informalisme es poden traçar unes quantes tendències ben distintes entre elles, però que
tenen un tret comú: que és l'espectador qui ha d'acabar de determinar el significat de l'obra; així, mai no
representaven cap mena de forma que estigués relacionada amb la realitat o amb la geometria. Van
renunciar a tota elaboració racional de l'obra per tal de confiar en els mecanismes irracionals, en la
projecció lliure de l'expressivitat de l'artista damunt el quadre. Cal assenyalar, entre les tendències
informalistes, la pintura sígnica, la pintura matèrica i l'expressionisme abstracte, també denominat
pintura d'acció.
L'expressionisme abstracte va tenir el seu principal centre de producció en la ciutat de Nova York i, si bé
es va anar gestant durant els anys 40, no va atènyer la maduresa fins a la dècada dels 50. Alguns dels
seus components no eren d'origen americà, com Willem de Kooning (holandès) o Mark Rothko (letó),
encara que ho eren els altres com, per exemple, Jackson Pollock, Franz Kline o Robert Motherwell. Tots,
això sí, presenten uns trets comuns:
1.Van rebre la influència dels artistes europeus que s'havien traslladat a Nova York a conseqüència de
la Segona Guerra Mundial; sobretot, dels surrealistes.
2.Van ser influïts pels muralistes mexicans, que treballaven en obres de contingut clarament
progressista.
3.Van col·laborar en els programes estatals que el president Roosevelt impulsava, en el marc de la
seva política del New Deal.
4.Van elaborar composicions de gran format.
5.Alguns van practicar les tècniques del “degoteig” i del gest automàtic, com Pollock, mentre que els
altres van treballar en un estil expressionista, de colors encesos, i no van abandonar la figuració com,
per exemple, De Kooning.

13. NÚMERO 1.NÚMERO 1. 1950. 269x530 cm. J. Pollock1950. 269x530 cm. J. Pollock
A partir del 1947, Pollock situava les seves futures obres a terra i, bo i movent-se al voltant o fins i tot per
damunt de la tela, anava llançant o deixant que gotegessin des d'un recipient i d'una manera fortuïta les
pastes de colors, que en arribar a la tela es barrejaven a l'atzar. Aquesta tècnica és coneguda sota la
denominació degoteig i esquitx. Tot el cos del pintor entrava aleshores en acció i la pintura deixava de ser
la tradicional conseqüència del moviment de la mà, de la mateixa manera que, en treballar sobre el sòl del
seu estudi, va abandonar l'ús del tradicional cavallet. Aquestes tècniques revolucionàries identifiquen tots
els pintors que les van practicar com a pertanyents a l'action painting (pintura del gest).

14. InfluènciesInfluències
Com a precedents de l'obra de Pollock, s'han assenyalat les obres dels surrealistes automàtics
com ara Masson; Kandinski en la seva etapa d'abstracció lírica, en obres com Composició IV, i la
sèrie Constel·lacions·, de Miró. També s'ha esmentat la influència dels ritus indígenes dels
navajos, que escampaven terres acolorides per tal de realitzar dissenys molt elaborats que
destruïen un cop acabada la cerimònia. També s'ha vist, en Pollock, la influència de Jung i de la
psicoanàlisi, teràpia a la qual l'artista va sotmetre's durant una etapa de la seva vida.
Constel·lacions, J. Miró
Full Fathom Five

15. Altres obresAltres obres
Autumn Rhytmn, 1950
Lavender Mist, 1950

16. 1944. M. Tobey1944. M. Tobey
No hi ha en la seva obra el gest violent que
caracteritzarà la tècnica de l'action painting de
Pollock, per exemple, però sí la de l'all-over painting,
segons la qual el pintor cobreix tota la superfície del
quadre sense deixar-hi cap espai lliure.
La principal aportació de Tobey és pintar amb signes
cal·ligràfics que no tenen sentit com a escriptura,
perquè n'ha eliminat el codi que permetria llegir-los
per transformar-los en expressió plàstica. Va
començar a dur a terme aquest tipus de pintura a
partir del 1935, després de viatjar a l'Orient Llunyà.
Es coneixen amb el nom de white writings
('escriptures blanques') les obres pertanyents a
aquest període, considerades, d'altra banda, les més
interessants dins la producció de l'artista.

17. Altres obresAltres obres
Circ Transfigurat
Broadway, 1936
Una altra de les aportacions de Tobey és el seu important paper com a integrador de la cultura oriental
en l'occidental. A diferència de l'actitud de Pollock, que dóna tanta prioritat al gest físic de pintar com
a l'obra enllestida, en una actitud de violència i de rebel·lia contra el sistema, Tobey proposa el punt de
vista oriental de l'acceptació per dissoldre's l'individu en l'univers i formar-ne part en una osmosi total,
tal com prediquen les creences bahaistes, amb les quals el pintor se sentia identificat. En l'obra Circ
transfigurat afloren les seves creences en una realitat suprema que no deixa que apareguin les
diferències, i el seu interès per l'espai, que concep com un immens dipòsit d'energia.

18. Altres obresAltres obres
Familia, 1952
Testament, 1944
D. Street, 1958

19. DONA IIDONA II.. 1952. (190x147 cm)1952. (190x147 cm) W. de KooningW. de Kooning
Forma part de la sèrie de DONES.Són retrats de cos
sencer, amb ulls i dents enormes, i els trets femenins
molt marcats; ocupen un gran espai en la superfície del
quadre i van ser pintats amb pinzellades violentes i
colors encesos. Els personatges estan absolutament
mancats de les habituals nocions de bellesa femenina:
res més lluny del concepte de Venus tradicional.
Les Dones van ser pintades per De Kooning sobre fons
abstractes que no aporten cap mena de referència
espacial a l'obra; serveixen més aviat per destacar les
violentes imatges femenines.
Els trets de lletgesa són marcats amb una tan acusada
feredat i estridència, que les Dones acaben resultant
extremadament poderoses davant la mirada de
l'espectador, talment les deesses prehistòriques de la
fertilitat. També són representació de sentiments íntims
i inquietants que el pintor sent envers el gènere femení,
així com expressió de rebel·lia i de ràbia davant d'un
món absurd.

20. DONESDONES
Dona I
Dona V
Dona VI

21. Altres obresAltres obres
Excavació, 1950
Sense títol, anys 80-90

22. MUTACIÓ. EDUARDO CHILLIDAMUTACIÓ. EDUARDO CHILLIDA
Informalisme. 1959-1963. Acer forjat, 23,5 x 19 x 23 cm. Gal. Maeght. París
Mutació correspon a la primera etapa artística de Chillida. És una obra
poc coneguda però significativa: permet veure la força que l’escultor
sap extreure dels materials, en aquest cas l’acer, i la contundència de
les formes, les quals no tenen un suport ben bé iconogràfic, no
representen una forma concreta. Els noms de les obres de Chillida
expressen conceptes més que objectes materials, com es veu en
Mutació, que vol dir 'transformació', 'evolució' o 'variació'; per tant un
procés de canvi. Les formes, sense el suport de la realitat, han renovat
el lèxic escultòric. Aquesta és una innovació del segle XX: l’abstracció.
El nucli essencial de l’obra de Chillida és l’espai com a punt de
partença i origen, i al mateix temps, límit. Chillida es formula
bàsicament quatre conceptes: el límit, el buit, l’espai i l’escala. Tots
estan subjectes entre ells i relacionats amb la matèria.

23. MODULACIÓ DE L’ESPAI IMODULACIÓ DE L’ESPAI I
La manera com Chillida modela l’espai és
modulant els materials. En aquesta obra del
1963, treballada amb ferro forjat i soldat,
l’escultor intenta conquerir l’aire, emmotllant
l’espai i establint noves relacions entre la
construcció i l’espai.
El límit, segons ell, és el principal protagonista
de l’espai com també el present, un altre límit,
és el principal protagonista del temps

24. ELOGI DE L’AIGUA.ELOGI DE L’AIGUA. (Parc de la Creueta del Coll a Barcelona,1987)(Parc de la Creueta del Coll a Barcelona,1987)
L’obra va néixer allí mateix, al peu de la muntanya, perquè van muntar l’encofrat a l’indret triat per l’escultor. Constitueix una mostra de
les seves intervencions als espais naturals, que ell desafia, complementa i reinterpreta. No imita pas la natura sinó que hi busca una
complicitat, l’elogia i procura que la seva intervenció quedi reduïda al mínim.
Aquesta obra és una interpre-tació
molt personal del mite de Narcís:
l’aigua on es veu reflec-tida
l’escultura col·labora en la creació
de l’altra meitat de l’o-bra. Està
situada en un espai buit, com si fos
un absis al re-vés, d’una antiga
pedrera. Es tracta d’una massa
escultòrica enorme suspesa en
l’espai, a molt poca distància de
l’aigua, i subjectada per quatre
cables d’acer en la roca, amb una
breu oscil·lació que hi dóna vida.
És feta de formigó armat, pesa 54
tones i fa 6 x 7,8 metres d’ample i 4
metres de llarg.

25. GRAVITACIÓ NÚMERO 12GRAVITACIÓ NÚMERO 12
Els darrers anys va fer servir materials tan lleugers com el paper i la corda, tal com es veu en la sèrie de
collages anomenats Levitacions (1988-1992). «En una línea el mundo se une, con una línea el mundo se
divide, dibujar es hermoso y tremendo.» (E. Chillida)

26. OOp- artp- art.. Art cinèticArt cinètic
Plantejament artístic preocupat fonamentalment pels aspectes visuals, o també corrent pictòric
especialitzat en un fet tan genèric com el problema òptic, d'on deriven totes les seves contradiccions i
ambigüitats internes. El terme op art es va començar a emprar arran de l'exposició «The Responsive Eye»,
celebrada l'any 1965 al MOMA (Museum of Modern Art) de Nova York, amb obres de V. Vasarely, Cruz
Díez, F. Stella, K. Nolland, A. Reinhardt, Davis, Riley i Dorazio, és a dir, amb representants de tots aquells
plantejaments en els quals el factor òptic es considerava decisiu. Cal insistir en el fet que el terme Optical
art és força confús, atès que pot tenir diferents accepcions. La paraula va ser una creació de J. Canaday
dins el repertori de les noves etiquetes difoses durant els anys cinquanta i seixanta.
A més dels ja esmentats, també són representants destacats d'aquest corrent Yaacov Agam, Rafael Soto,
Eusebi Sempere i el GRAV (Groupe de Recherche d'Art Visuel).

27. LLEÓLLEÓÉs un animòbil del Circ de Calder. Al primer quart de segle hi
va haver una gran moda del circ. Calder en va crear un i en va
fer moltes representacions pertot arreu, que el van
popularitzar molt i li van permetre de conèixer molta gent i
establir relacions. Era un gran aficionat a aquest espectacle i
des de molt jove s’havia dedicat a construir tota mena de
ginys.
Calder, que s’havia format com a enginyer mecànic, va
començar fent figures de circ de filferro en miniatura
(cavalls, elefants, girafes...), d’un gran enginy i habilitat. El
circs, famosos a tot a reu, no el van allunyar d’una labor
artística caracteritzada per una gran creativitat,
l’humanisme, l’optimisme i la ingenuïtat. El seu esforç
creatiu era immens i va arribar fins i tot a dissenyar avions i
automòbils, pintats amb uns colors alegres que denoten una
posició optimista. Tot i que era un inconformista, no va
dirigir mai l’humor contra l’art, sinó tot el contrari.
Volia fer coses que fossin divertides de veure, sense cap valor propagandístic. Les seves obres estan en la línia de Bracusi
i Miró per la ingenuïtat (naïf) i l’amor pell joc.
Les seves arrels es troben en el surrealisme i conductivisme (moviments de les primeres avantatges). En les seves obres
hi domina la lògica geomètrica i l'espontaneïtat, la fantasia, l’humor, la sensibilitat i la ingenuïtat.
Després de la Segona Guerra Mundial va començar a fer diverses versions monumentals dels mòbils i dels estables o
stabiles, els quals romanen agafats a terra com formes antropomorfes.
Calder no fou pas l’iniciador de l’art cinètic en l’escultura, sinó que va a ser l’artista constructivista Naum Gabo el primer
a introduir el moviment en una escultura abstracta. Hi ha autors que atribueixen a M. Duchamp aquesta aportació en la
seva Roda de bicicleta (1913). Calder va ser, però, el primer a crear un art en moviment.

28. BMX-CALDERBMX-CALDER
Pintures d’automòbil sobre BMW 3’0 csl. BMW Museum, Munic.

29. Font de mercuri. 1937Font de mercuri. 1937
(Pavelló espanyol. París)(Pavelló espanyol. París)

30. MòbilsMòbils
Estables-mòbilsEstables-mòbils
Estables

31. LA GRANDE VITESSE (1969)LA GRANDE VITESSE (1969)
Des dels anys seixanta realitza grans escultures stabile, en contraposició amb els mòbils, sobretot en les escultures a l’aire lliure, per les
quals l’espectador es pot passejar. Els estables o stabiles que es poden veure en places públiques de diferents ciutats (a Barcelona n’hi
ha un davant la Fundació Miró) semblen oposats als mòbils, però encara que siguin estables hi ha un sentit de moviment en el disseny:
comencen sent estrets i acaben sent molt amples. El vermell és el color preferit de Calder per a aquestes obres.

32. CALDERBERRY BUSH (1932)CALDERBERRY BUSH (1932)
Els primers mòbils de Calder eren accionats per una maneta o un
motor. Posteriorment va voler que les escultures es moguessin per
elles mateixes sense recórrer a la mecanització. Volia enriquir
l’escultura abstracta.

33. STABILE-MOBILE.ALEXANDER CALDERSTABILE-MOBILE.ALEXANDER CALDER
1963. Planxa metàl·lica pintada, barnilles, 341
cm. Withney Museum of American Art, Nova York.
L’escultura representativa de l’art cinètic es va desenvolupar, en part, gràcies a les
aportacions de l’enginyer i artista nord-americà Alexander Calder.
Les seves escultures més populars són els mòbils o estructures penjades que es
caracteritzen per ser fetes de planxes de metall retallades i pintades de colors
primaris, planxes que un conjunt de filferros metàl·lics uneixen en equilibri i que es
mouen amb el pas de l’aire de manera que s’aconsegueixen variacions
tridimensionals. El balanceig els fa canviar de forma i els converteix en orgànics i
provisionals, com si fossin joguines.
Els mòbils introdueixen la idea del temps en l’escultura gràcies al moviment.
Els primers són dels anys 1930 i el nom, mòbil, el va plantejar Marcel Duchamp, que
va ser un dels representants principals del dadaisme (primeres avantguardes).
Calder dividia els mòbils en tres categories: drets, murals i suspesos.
Sembla que la idea de fer escultures com aquestes la hi suggerí un quadre de
Mondrian que li va fer pensar com es veurien aquells rectangles de colors si es
poguessin moure. Primer va experimentar amb escultures motoritzades i impulsades
amb manetes, però des del 1932 creà els ameboides en suspensió moguts pel vent.
L’escultura cinètica inspira formes que s’aguanten d’una manera inestable sobre un
precari punt de suport i giren amb el vent o es mouen per un sistema descompensat
de pesos. Potser recorden la idea constructivista segons la qual l’art en moviment
constant pot representar la vida.
Les formes mironianes (va ser molt amic de Miró) semblen haver influït en aquest
artista de manera que algunes obres seves són com pintures de Miró fetes
escultures.

34. TRIONDTRIOND.. 19731973.. VV.. VASARELYVASARELY
Vasarely construeix les seves obres amb elements
geomètrics –en aquest cas, quadrats– que, gràcies
a un efecte molt ben calculat de perspectiva, van
agafant volum: les línies paral·leles dels quadrats
es van acostant i formen tres esferes que sembla
que es desplacin per un espai indefinit, construït
mitjançant petits quadrats més foscos, gairebé
negres.
Els colors de les esferes contribueixen també a
l'agrupament perceptiu dels elements i a definir
les esferes. Un dels trets més freqüents de l'op art
és el contrast de colors –en aquesta obra, el blanc
i el negre, amb el vermell, el blau i el verd–, fet
que produeix uns contorns clars i nets.
La perspectiva, element renaixentista poc emprat
en la majoria d'obres abstractes, s'utilitza com un
joc visual que permet fer veure a l'espectador una
forma visual, l'esfera, encara que no aparegui en
el quadre.

35. obresobresARAN. 1964
En aquesta obra, contraposa zones
de color amb tonalitats que
contrasten enèrgicament, però que
tenen un valor tonal idèntic. Si
mirem la mateixa pintura en blanc i
negre, es veuen tonalitats de gris
gairebé idèntiques.
LAVA. 1984
Mitjançant la repetició de formes
geomètriques i les gradacions i
l'alternança dels colors, intenta
simular el moviment. Cal observar,
igual que a Triond, que l'esfera i les
quatre petxines dels angles
constitueixen, gràcies a la utilització
de la perspectiva, una mena de joc
visual.
Bridget Riley: CURRENT. 1964
Els artistes òptics, generalment, fan les
formes obscures de la mateixa mida
que les clares. El resultat és que les
línies negres produeixen postimatges
retinals blanques, mentre que les línies
blanques produeixen postimatges
negres. Aquestes postimatges de visió
intenten sobreimposar-se a la pintura i,
com que l'ull és incapaç de fer-ho
exactament igual, es produeix una
sensació de moviment vertiginós i
canviant.

36. AltresAltres
obresobres
HOMENATGE A MALEVIC. 1948
Pintura en la qual l'artista només va emprar els
colors neutres –blanc, negre i gris– i dos quadrats
en perspectiva en forma de rombes. Hi copsem la
idea de dinamitzar la forma del quadrat emprada
per l'artista abstracte rus, al qual ret homenatge.
Cal recordar que Mondrian i Malevic van ser els
veritables inspiradors de la seva obra, i tant en la
pintura com en els escrits es veu la gran influència
que van tenir en el seu pensament artístic. La
pintura suprematista de Malevic Blanc sobre blanc,
on l'artista ucraïnès expressava la idea que tenia
sobre la pintura, va atraure molt Vasarely.
ZETT-KEK. 1966
Un dels enginys o trucs típics de Vasarely
consisteix en la utilització de dos sistemes de
perspectiva, cosa que palesa clarament el
caràcter marcadament arquitectònic de la
seva obra.

37. Pop-Pop- artart
És un art realista i figuratiu, molt directe, que es nodreix dels elements propis de l'entorn i que utilitza
mitjans mecànics o semimecànics per produir les obres. És típic dels anys seixanta. Apareix, en primer
lloc, a Anglaterra i, després, als Estats Units, com una reacció davant del subjectivisme, de
l'irracionalisme i de la intel·lectualitat que, segons els seus defensors, representava l'expressionisme
abstracte de Jackson Pollock. El seu nom, 'art popular', designa ben clarament els objectius que s'havia
fixat: crear un art que arribés a tothom, crear una nova cultura popular entenedora perquè se'n
coneixien els continguts: els objectes quotidians.

38. 200 LLAUNES de SOPA CAMPBELL’S200 LLAUNES de SOPA CAMPBELL’S.. 19621962..A. WarholA. Warhol
Ja en les seves primeres obres va introduir objectes i
productes comercials molt populars en la societat americana
(llaunes de sopa, detergent, ampolles de Coca-cola...),
reproduïts en pintura o serigrafia com si es tractés d'una
fotografia o d'un anunci publicitari. A partir de les
representacions singulars o úniques d'una mateixa cosa, els
mòduls, Warhol va passar als múltiples, on repetia moltes
vegades la mateixa imatge,
utilitzant un procediment
mecànic, la serigrafia, que
li permetia obtenir la mateixa
composició tantes vegades
com calgués.

39. obresobres
GREEN COCA-COLA BOTTLES. 1962.
En aquesta imatge múltiple, reprodueix 210
ampolles de Coca-cola, en moltes de les quals
es poden apreciar les diferències que l'artista hi
va anar introduint; així, va aconseguir un cert
caràcter d'espacialisme, que li donava la
veladura del color en què estampava, en negre
o en colors terrosos, el motiu fotogràfic que, en
aquest cas, era l'ampolla. La llum submergeix
els objectes en una mena d'esfumat.
LA CADIRA ELÈCTRICA, de la sèrie Orange disaster. 1963.
És una obra basada en un seguit d'imatges, en aquest cas la
cadira elèctrica, l'instrument d'execució dels condemnats a mort
més utilitzat als Estats Units. Té altres sèries semblants, amb
temes com ara accidents de carretera o bé imatges de
maltractaments i d'aldarulls racistes. Amb aquesta mena de
quadres pretenia criticar la falta d'emoció provocada per la
contemplació d'un excés d'imatges: “En observar un espectacle
pertorbador molt de lluny, des d'un punt de vista determinat,
deixa de produir efecte i mai més no es pot concebre com
quelcom real”.

40. Marilyn MonroeMarilyn Monroe ,, 19671967,, Mao ZedongMao Zedong. 1983.. 1983.
En aquest múltiple es reprodueix la imatge de la més
popular i mítica actriu del sex symbol americà, Marilyn
Monroe. També va dur a terme altres múltiples amb el
rostre de Liz Taylor o Mick Jagger. Els colors sempre
són vius i brillants.
Retrat polític, singular i únic, del líder comunista
xinès Mao Zedong, que impressiona per les grans
dimensions i per l'atreviment en la tria dels colors.
En aquesta mateixa línia destaca la popular
Jacqueline Kennedy, muller del president dels Estats
Units mort en atemptat l'any 1968.

41. Obres relacionadesObres relacionades
ROY LICHTENSTEIN: MIENTRAS YO ABRÍA
FUEGO,1964. Tècnica mixta sobre tela (3 plafons
d’1,73 x 2,47 m)
TOM WESSELMANN: COLLAGE A LA BANYERA/1. 1963.
Oli, vernís acrílic sobre tela i diversos objectes (1,225 x
1,525 m).

42. relacionadesrelacionades
JAMES ROSENQUIST: PRESIDENT ELECTE, 1960-1961. Tríptic, oli
sobre isorel (2,228 x 3,66 m). Centre Pompidou, París.
EQUIP CRÒNICA: AMÈRICA AMÈRICA,
1965. Linòleum (0,747 x 0,60 x 0,70 m).
IVAM (Institut Valencià d'Art Modern),
València.
A Espanya els representants més significatius del pop-art van ser els valencians Rafael Solbes, Manuel Valdés i J.
Antoni Toledo, agrupats en l'Equip Crònica, fundat el 1964. Sovint treballaven sèries senceres dedicades a un sol
tema. A partir dels anys 1967-1969, van desenvolupar sèries els temes i personatges de les quals s'inspiraven en la
tradició espanyola.

43. CLAES OLDENBURG:CLAES OLDENBURG: MISTOSMISTOS
Pop-art. 1992. Acer, alumini, fibra de vidre i
plàstic, pintada amb poliuretà esmaltat, 20,73 x
10,6 x 3,21 m.
Vall d’Hebron, Barcelona
La capsa de mistos es presenta mig oberta, amb el contingut desordenat i
fins i tot n’hi ha alguns d’escampats per les vores. Crida l’atenció per que
es presenta a una escala molt gran, pel gran realisme i per la vistositat
dels colors. La col·laboradora del projecte, iniciat l’any 1987, va ser Coosje
van Bruggen, que explica que quan finalment van tenir la maqueta del
model de l’escultura acabada van intentar desxifrar-ne el contingut.
Coosje no podia pensar en Barcelona sense oblidar la Guerra Civil, que
sembla simbòlicament reflectida en els colors de l’escultura -negre, groc,
vermell i blau- i en la disposició de caos i desordre en què es presenten els
mistos. La flama, de color blau, oneja com una bandera i els mistos, com
soldats o manifestants, van avançant o caient. Hi ha altres temes amb els
quals aquesta obra es podria relacionar, per exemple, els molins, suggerits
per l’escala de l’escultura i les formes dels mistos suspesos al damunt.
Això porta directament a Don Quijote i Cervantes. Els colors dels mistos
són el vermell i el groc, els de la senyera. El simbòlic tema del foc es pot
veure en una forma tan corrent com el misto que passa d’una mà a l’altra,
amb sol·licitud o violència, i que, com un cigarret acabat, es pot doblegar
o no depenent del costum de cadascú.

45. SANITARI TOUSANITARI TOU
En aquesta obra, del 1966, sembla que Oldenburg
segueix els passos del dadaista M. Duchamp, que
quasi 50 anys abans havia presentat un urinari en
una exposició de Nova York. El fet de representar
un objecte d’ús domèstic tan vulgar obeïa a una clara voluntat d’escandalitzar (La font, 1917).
El sanitari d’Oldenburg, però, es presenta en un context totalment diferent i sorprèn per la
grandària, molt més voluminosa que la d’un de real, i per la manera com el pinta. Oldenburg
deia que realitzava les obres basant-se en experiències diàries perquè podien ser
extraordinàries i causar perplexitat.

46. PALAPALA II
Es tracta d’una gran pala, enorme com totes les d’Oldenburg, clavada a
terra. Un estri tan quotidià com una pala representada en la funció en què
se'n fa ús habitualment (recollir terra) es converteix a mans de l’artista en
un objecte inútil, per exemple, una escultura, que té com a única finalitat
que el contemplin
Pala I
Pintallavis-tanc

47. (25.2 m)
Museum of Contemporary Art Los Angeles
(9 x 15.7 x 4.1 m)
Minneapolis Sculpture Garden, Walker Art Center,
Minneapolis
Imperdible
Pastís de pisos

48. PASSAR O NO PASSAR. GEORGE SEGALPASSAR O NO PASSAR. GEORGE SEGAL
Segal fa buidatges de figures de la vida
urbana. Va utilitzar durant molt de temps el
guix com a únic material. Situa els seus
personatges, sempre de mida natural, en
contextos quotidians. Aquest entorn els
proporciona un autèntic caràcter
fantasmagòric. Segal sempre s’ha
considerat més afí a Duchamp i el dadaisme
que no pas al pop-art, amb el qual sempre
l’han associat.