Treball d'Irene Ruiz i Duna Vilanova sobre "Lo Pi de Formentor", de Miquel Costa i Llobera. "Antologia de poesia catalana". 1r de batxillerat. Institut Isaac Albéniz. 2015-16.

1. Lo pi de Formentor
Irene Ruiz i Duna Vilanova
1r de Batxillerat
Grup 1.2
13/1/16

2. Índex
● Autor i context històric
● Tema, intenció i anàlisi
● Explicació per estrofes
● Conclució

3. Autor i context històric
Miquel Costa i Llobera (1854-1922) fou un poeta mallorquí que va estudiar dret a
Barcelona i entre altres coses viatjà a Paris on va conrear la poesia romàntica i va fer el
seu poema més conegut, “Lo pi de Formentor” (1875).
Els experts el catalogen com un romàntic del classicisme i un clàssic del romanticisme, ja
que el seu romanticisme, mantenia una serenitat clàssica i era més individual. El seu
llenguatge era molt acurat, sempre va tractar amb rigor les figures clàssiques i la temàtica
dels jocs florals.
Va ser un referent per a les properes generacions d'escriptors de les Illes Balears.

4. Tema i intenció
Miquel Costa i Llobera s'inspirà per escriure aquest poema a partir del paisatge de pins arrelats en
els penya-segats de la península de Formentor (Mallorca), que admirava des que era jove.
Per tant el poema tracta d'un pi en concret i utilitza el paisatge com a espai on captar el sentit
transcendent de la vida. El pi és capaç de vèncer els obstacles de la natura arrelat a la terra dura i
ancorat al cel. Mitjançant una gran descripció, mostra la intenció de presentar el pi com un símbol de
l'ànima forta.
El poema està estructurat en vuit estrofes de cinc versos cadascuna (quintets), formades per quatre
versos alexandrins i un cinquè vers hexasíl·lab. La rima és consonant alternant la femenina i
masculina (f-2i5 m-1,3i4) que fa ABAAb. Té una estructura rígida amb regularitat i simetria i fa ús
d'un registre lingüístic culte.
Utilitza diverses figures retòriques i exclamacions per la gran quantitat d'elogis que es dirigeixen a
l'arbre. La més destacada és la personificació que la de l'arbre : Diu que és lluitador, poderós.
L'anàfora està present en els dos primers versos per intensificar les qualitats de l'arbre. I també es
fa ús de comparacions com a la primera estrofa ajudant així a la descripció.

5. Explicació per estrofes
En la primera estrofa descriu i presenta l'arbre mostrant una gran admiració per ell i el qualifica
com un guerrer molt lluitador.
A la segona ens diu que l'arbre no pot veure qui està enamorat d'ell, i que Déu l'ha posat en el
lloc més alt on té i troba tota l'aigua que necessita. També es fa una descripció, però del lloc on
es troba situat.
En la tercera explica que durant el dia passen diversos ocells i el sortir del sol que fan moure
les seves fulles.
A la quarta ens explica que té molts anys de vida, i per sobreviure només necessita allò que li
ofereix la naturalesa.
En la cinquena i sisena, el poeta dóna atributs divins (de perfecció) a l'arbre. Posa a l'arbre
com a ésser dominant del paisatge on esmenta que les muntanyes on es troba situat, estan
plenes d'arbres.
A les últimes estrofes, l'autor declara la seva admiració i a la vegada enveja que sent envers
l'arbre. Miquel Costa i Llobera ens expressa la perfecció que té aquest arbre, i que només
necessita allò que té, el descriu com un heroi, un vividor que ho observa tot, des dels ocells
que passen pel seu voltant, fins a la llum de l'alba.

6. Conclusió
l’autor sent una forta admiració en vers l’arbre, i d’alguna manera li agradaria ser com ell, és a
dir, aguantar les tempestes(que d’una manera indirecta serien els problemes de la vida),
encara que estiguis a punt de caure d’un precipici(que seria una situació de la qual et costa
molt sortir, com una depressió, la tristor, etc), sent una enveja admirable pel pi, voldria ser com
ell: fort, resistent, plantar cara als problemes…I tant és així que li atribueix qualitats humanes

7. Conclusió
l’autor sent una forta admiració en vers l’arbre, i d’alguna manera li agradaria ser com ell, és a
dir, aguantar les tempestes(que d’una manera indirecta serien els problemes de la vida),
encara que estiguis a punt de caure d’un precipici(que seria una situació de la qual et costa
molt sortir, com una depressió, la tristor, etc), sent una enveja admirable pel pi, voldria ser com
ell: fort, resistent, plantar cara als problemes…I tant és així que li atribueix qualitats humanes