Naixement de la literatura llatina
•Télécharger en tant que ODP, PDF•
0 j'aime•1,285 vues
El naixement de la literatura llatina i l'hel·lenització de la cultura romana
Recommandé
Contenu connexe
Tendances
Tendances (20)
Similaire à Naixement de la literatura llatina
Similaire à Naixement de la literatura llatina (20)
Plus de Mariló Limo
Plus de Mariló Limo (20)
Dernier
Dernier (8)
Naixement de la literatura llatina
- 1. El naixement de la literatura llatina L'hel·lenització de la cultura romana
- 2. El context històric 350-200 aC Conquesta de la Itàlia peninsular i creació de la confederació Romano Itàlica •396 conquesta de Veïes •390 desfeta d'Àl·lia •340-326 submissió de la Lliga Llatina i expansió per la Campània 326-290 guerres samnítiques 281-272 guerra contra Tarent i Pirro Submissió de les colonies italiòtes 264-241 primera guerra púnica - creació de la província de Sicília 218-201 segona guerra púnica Municipia Socii coloniae
- 3. La literatura llatina neix cinc segles després de la fundació de Roma (753 a.C.) La data convencional és el 240 a.C., quan Livi Andrònic va fer representar la primera obra teatral El retard és degut A les lluites per la supremacia que apartar Roma de l’activitat intel·lectual (Concetto Marchesi) A la necessitat de consolidar la llengua A la necessitat de contactes culturals (etruscos, magnogreccs) des dels quals va madurar una nova sensibilitat
- 4. Fonamentals els models grecs El naixement de la literatura llatina es produeix pel “trasplantament” dels gèneres literaris grecs (a excepció de la satura)
- 5. Contactes amb el mónContactes amb el món magnogrecmagnogrec Les formes orals preliteràries itàliques es trobenLes formes orals preliteràries itàliques es troben amb les formes ja codificades de la literatura gregaamb les formes ja codificades de la literatura grega
- 6. Gèneres grecs: Distincions entre gèneres en prosa i en vers Prosa: Oratòria (cànon dels oradors àtics: Demòstenes, Lisias, Isòcrates, Èsquines…) Historiografia (Heròdot, Tucídides, Xenofont…) Filosofia Gramàtica Medicina Geografia
- 7. Vers Epopeia (Homer) Iambes (Arquíloc-Hipònax) Tragèdia (Èsquil, Sòfocles, Eurípides) Comèdia (Aristòfanes, Menandre) Elegia (Antímac, Filita) Lírica (Alceu, Safo)
- 8. Gèneres literaris a Roma Propis de la nobilitas: Prosa HISTORIOGRAFIA ORATÒRIA Ocupacions lligades a la praxi política Praticades per esclaus, lliberts, clientes: Vers ÈPICA TEATRE SATURA Ocupacions lligades a l’otium
- 9. FASTI (s.V a.C.) ANNALES MAXIMI PONTIFICUM (s.IV a. C.) ANNALISTES en grec: Fabius Pictor (s.III a.C.) ANNALISTES en llatí: Cató el Vell, Origines (s.II a.C.) HISTORIOGRAFIA
- 10. Activitat lligada a la carrera política àAl s.II a.C. se li afegira el seu estudi teòric, la rhetorica, lligada a models grecs Primers oradors: Appi Claudi el Cec s.III a.C. Cató el Vell s.II a.C. Tiberi i Caius Grac s.II a.C. ORATÒRIAORATÒRIA
- 11. Appi Claudi el CecAppi Claudi el Cec Publica el Ius Flavianum al 304 a.C. (codi de procediment civil) Important home polític i il·lustre orador 280 a.C.: durant la guerra tarentina en un discurs pren partit contra les propostes de pau de Pirro Escriu un Carmen de sententiis entre les quals la més coneguda és: Fabrum esse suae quemque fortunae
- 12. Odusìa de Livi Andrònic en saturnis, traducció artística Bellum Poenicum de Nevi en saturnis, monogràfic Annales de Enni en hexàmetres, sobre tota la història romana ÈPICA
- 13. Fescennini versus (de “fascinum”=mal d’ull, o penis amb valor apotropaic?) recitats durant les festes rurals [carnevalesc], bufonades Atellana: obra teatral d’origen osc, improvisada sobre una trama, amb màscares fixes(Maccus=el fartó; Pappus=el vell trastocat; Dossenus=il geperut pèrfid) i caracteritzada per un to burleta i populatxero EL TEATRE Formes teatrals populars
- 14. Els gèneres teatrals literaris Palliata (comèdia d’ambientació grega) de “pallium”, mantell curt típic dels grecs Togata (comèdia d’ambientació romana) de “toga”, vestit romà de la vida quotidiana Cothurnata (tragèdia d’ambientació grega) dels coturns, calcer alt usat pels actors tràgics sobre l’escena Praetexta (tragèdia d’ambientació romana) de la toga praetexta, amb una franja roja, dels magistrats (la tragedia preveu personatges d’alt rang)
- 15. L’organització dels espectacles Espectacles representats durant Feriae i ludi (festes religioses, de quatre a quinze dies) Ludi circenses et scaenici romani 240 obres compostes per Livi Andrònic Organitzats per magistrats anteposats als ludi (aediles) En teatres provisionals, de fusta Censura preventiva Acompanyament musical Màscares
- 16. Una invenció romana LA SATIRA ……potser originàriament era una forma d’espectaclepotser originàriament era una forma d’espectacle teatral…teatral…
- 17. La satura Satura quidem tota nostra est (Quintilià): gènere totalment romà Composició poètica conversativa, amb observacions sobre la vida quotidiana i reflexions morals De l’adjectiu satur = fart, saciat (cfr. satura lanx = plat de primícies ofert als déus i lex satura = “llei totxo” amb diferents disposicions): al·ludeix a la “barreja i varietat” (G.B.Conte) Per Enni la satira és discussió sobre els comportaments socials Per Lucili és carmen maledicum (judici agressiu sobre el vici) > mordacitat
- 18. Influx de la cultura grega a Roma: etapes S.III (primeres dues guerres púniques): encontre amb la cultura grecohel·lenística comença la circulació de textos solts o reculls de textos grecs S.IIS.II : conquestes en Orient (148-146 a.C.: conquestes en Orient (148-146 a.C. submissió de Grècia)submissió de Grècia) Horaci dirà a continuació:Horaci dirà a continuació: Graecia capta ferumGraecia capta ferum victorem cepit et artesintulit agresti Latiovictorem cepit et artesintulit agresti Latio (Epist.2,1)(Epist.2,1) Aspre debat entre filohel·lens (Escipió l’Africà) iAspre debat entre filohel·lens (Escipió l’Africà) i antihel·lensantihel·lens (Cató el Major o el Censor)(Cató el Major o el Censor) S.I a.C. – S.I d.CS.I a.C. – S.I d.C. :. : emulació i continuitatemulació i continuitat espiritual entre autors llatins i grecsespiritual entre autors llatins i grecs
- 19. A les acaballes de la I guerra púnica (241 a.C.) A ROMA S’obren ESCOLES públiques (amb mestres de pagament i controlades pels censors) amb ús de textos grecs S’acullen ESCLAUS magnogrecs com a mestres (paedagogi) per als fills de la nobilitas La classe dirigent usa el GREC per a les ambaixades i les reconstruccions històriques S’organitzen ESPECTACLES TEATRALS a càrrec de l’estat, en els quals es representen tragèdies i comèdies a l’estil grec.
- 20. S. III – II : L’actitud és però ambivalent Admiració …i desconfiança Doctrina Graecia nos et omni litterarum genere superabat; in quo erat facile vincere non repugnantes (Cic) Grècia ens superava en cultura i en qualsevol gènere literari; en açò era fàcil vèncer’ns ja que no competiem.
- 21. L’oligarquia al poder jutja negativament les influències gregues defensant les priscae virtutes i el mos maiorum (austeritat, moderació, compromís civil) contra les riqueses orientals (luxuria), l’individualisme i la pràctica de l’otium grecohel·lenístic. Moribus antiquis res stat Romana virisque L’Estat romà es funda sobre l’exemple dels avantpassats i les seues antigues costums
- 22. El mos maiorum contra els mores Graecorum Cató el Vell combat contra la luxuria asiatica, font de corrupció moral per el civis romanus Defensa les priscae virtutes, la rusticitas, els negotia contra l’otium El seu adversari és Escipió l’Africà Carthago delenda est
- 23. Obres de Cató Escriu Origines, obra històrica en 7 llibres (conquestes no de capitans singulars, sinó del poble romà) De agri cultura, tractat en 162 capítols sobre la gestió de la “villa rustica”, que conté el retrat del “civis” a l’antiga Libri ad Marcum filium, obra didàctica antihel·lènica
- 24. Cató va ser un extraordinari orador Pronuncià almenys 160 discursos (que per primera volta escriu per reelaborar-los) Tenim 80 títols i algun fragment Per a ell l’orador és VIR BONUS DICENDI PERITUS (preminència de les qualitats morals sobre les tècniques).
- 25. El mos maiorum es va disgregar malgrat les batalles de Cató el qual havia fet emanar un decret senatorial contra els seguidors dels cultes grecs havia adoptat severes mesures contra el luxe durant la seua censura (184) havia fet expulsar moltes voltes de Roma rètors i filòsofs grecs
- 26. El Cercle dels Escipions Grup d’intel·lectual filohel·lens, aristòcratics, encapçalats per Escipió Emilià (nebot de l’Africà). Valors professats: humanitas, virtus individual, equilibri, cortesia. El cercle comprén Leli, el filòsof Paneci de Rodes (estoic), que va romandre a Roma del 145 al 130 a.C. i va escriure el tractat Del deure (síntesi entre la filosofia grega estoica i els valor romans) els oradors Rutili Rufus i Eli Tuberó el comediògraf Terenci
- 27. LIVI ANDRÒNIC
- 28. El mediador de la LITERATURA GREGA Semigraecus de Tarent (n. 300 – 290 a.C.) Llibert de Livi (Salinator?), arribat a Roma després del 272 “tradueix” l’Odissea (pensada per la escola, com a grammaticus) i una sèrie d'obres teatrals 240 primera representació a Roma d'una obra teatral de Livi Andrònic 207 himne a Juno Regina Dirigeix el collegium scribarum histrionumque
- 29. L’Odusìa Odusia=Odyssèus (Ulixes) > poema de viatges, triat en relació a l’expansió de Roma > tema del retorn a la família (valor típicament romà) Resten fragments que mostren les modalitats de la “traducció” Romanitzazió del text: en saturnis i amb recurs a l'estil dels carmina (arcaitzant) Virum mihi Camena insece versutum = L’heroi astut em canta, oh Camena (divinitat de les fonts llatina, arrel de carmen/ en lloc de Musa)
- 30. La traducció s'adapta a la mentalitat romana Quina paraula, filla meua, t'ha fugit del cercle de les dents? (Homer) Mea puera, quid verbi ex tuo ore supra fugit? Aleshores es van amollar els genolls i el cor d'Odisseu (Homer) Igitur demum Ulixi cor frixit prae pavore >al·lit.
- 31. Els fragments De les obres teatrals de Andrònic conservem uns 50 fragment,quasi tots de un sol vers Ciceró dona un judici negatiu de les seues obres
Notes de l'éditeur
- VITA. C. visse nel periodo più intenso della storia romana, quello delle guerre puniche e dell’espansione ad oriente. Per le guerre contro la Macedonia e la Siria, s’intensificarono i rapporti tra Roma e la Grecia. L’ala più progressista romana, a capo della quale erano gli Scipioni, si aprì alla cultura greca; C. fu rappresentante invece dell’area più tradizionalista dell’aristocrazia. Di C. abbiamo due immagini contrastanti: 1.Quella delineata da Cicerone nel "Cato Maior seu De senectute" è un’immagine idealizzata, mitizzata. C. diventa cittadino esemplare e incarna i mores, i costumi del passato. 2.L’altra è nella biografia di Plutarco che, nelle sue "Vite Parallele", fa di C. un personaggio contraddittorio, un uomo che si atteggia a moralista, a censore dei costumi ma che, nella sfera privata, non disdegna di esercitare l’usura o di darsi a speculazioni finanziarie spregiudicate, esoso verso i suoi dipendenti e gli schiavi, un uomo che colpisce le vanità altrui ma che appare egli stesso vanitoso e ambizioso (e forse è questa l’immagine più reale). Nato da famiglia contadina, C trascorse la giovinezza lavorando le terre in Sabina. La sua origine lasciò un’impronta determinante nella sua mentalità. Fu arruolato nella II guerra punica e rimase sotto le armi per quasi tutta la durata del conflitto. Solo alla fine iniziò il cursus honorum. Egli era un uomo novus, la cui famiglia non aveva mai ricoperto cariche politiche. Per la sua attività politica si avvalse dell’appoggio di Valerio Flacco, aristocratico conservatore. Nel 204 a.C. fu eletto questore; nello stesso anno Scipione portava la guerra in Africa. C. lo seguì. Il contrasto fra di loro è immediato. C. infatti contestò l’eccessiva prodigalità di Scipione e le eccessive elargizioni alle sue truppe. Quello rispose che non aveva bisogno di un questore così preciso e che doveva dare conto a Roma non del denaro speso, ma delle imprese portate a termine. Tornato in Italia, incontra Ennio e lo porta a Roma. Negli anni seguenti continua la carriera politica, e nel 195 a.C. Flacco diviene console. Nello stesso anno i tribuni della plebe proposero l’abrogazione della lex oppia, legge promulgata nel 125 a.C. dopo la disfatta di Canne che vietava alle donne di indossare abiti lussuosi e gioielli d’oro che superassero un certo peso; questo perché bisognava concentrare le risorse economiche per le imprese militari. C. si oppose, però la legge venne abrogata. Nel 190 a.C. era finita la guerra contro Antioco III di Siria che, sconfitto pagò ai romani 15.000 talenti di cui 500 andarono direttamente agli Scipioni. C. colse la palla al balzo e li attaccò sul loro punto debole, l’amministrazione del denaro pubblico. Lo stesso Scipione, in conseguenza dei processi che ne derivarono, preferì allontanarsi in volontario esilio. Nel 184 a.C. C. divenne censore con Valerio Flacco e lo fece con rigore proverbiale. Si oppose in tutti i modi al lusso eccessivo, al malcostume e alla corruzione di cui davano prova gli esponenti dell’aristocrazia progressista. Nel 180 a.C. muore Flacco e C. smorza i toni aspri della sua polemica, si avvicina a Lucio Emilio Paolo che è diventato l’uomo più rappresentativo del circolo scipionico. Combina il matrimonio fra il figlio Marco e Terzia, figlia di quello. Intanto cerca di arricchirsi con speculazioni finanziarie e con l’usura. Continua poi la polemica contro i greci. Nel 161 a.C. il senato, sotto sua ispirazione, emanò un decreto di espulsione per tutti i retori e i filosofi greci residenti a Roma. Nel 155 a.C. giunsero a Roma come ambasciatori ateniesi, 3 filosofi greci, Carneade, Diogene e Critolao che, in attesa di essere ricevuti dal senato, tennero a Roma delle conferenze: i romani li andarono a sentire e ne rimasero affascinati. C. consigliò al senato di riceverli il prima possibile per farli andare via altrettanto rapidamente. La paura dei romani per la filosofia è basata sull’autonomia e sullo spirito critico che questa comporta; da un lato ne sono affascinati, dall’altro hanno paura che essa possa corrompere i valori e i rapporti sociali tradizionali. Negli ultimi anni, C. conduce una campagna politica contro Cartagine, città non più un pericolo dal punto di vista militare ma competitiva dal punto di vista commerciale. La III guerra punica fu dichiarata nel 149 a.C. anno della morte di C..
- OPERE. **Una operetta è il "Praecepta ad Marcum filium", a carattere enciclopedico e di pronta consultazione; il suo intento era di istruire il figlio, di essere il suo primo maestro e di criticare l’uso che si stava diffondendo di far educare i propri figli dai greci. L’opera era divisa a seconda della disciplina che voleva insegnare: arte, retorica, medicina ecc. Vi è un frammento in cui parla al figlio dei greci screditandoli. Secondo C. è necessario conoscere i greci ma non farsi influenzare poiché sono corrotti e corruttori. *L’unica opera pervenutaci interamente è il "De agri cultura", la prima scritta in prosa della letteratura latina: è un trattato sull’agricoltura. Non è a carattere sistematico: sono 162 capitoli in cui sono esposti consigli circa la conduzione di un’azienda agricola. L’azienda di cui parla è finalizzata non ad un’economia di sussistenza ma di mercato: si contrappone il modello del podere di medie dimensioni al nascente latifondo. C. consiglia il podere da acquistare, i lavori da compiere, insegna la cura delle malattie di piante e animali, i compiti del fattore, insegna come trattare i dipendenti e come comportarsi con gli schiavi che, per lui non sono persone ma res. Nelle sue intenzioni, l’opera ha anche funzione morale e sociale: C. infatti ritiene che l’agricoltura innanzitutto è l’attività più sicura ed onesta, e che solo col lavoro agricolo si formano i buoni cittadini ed i buoni soldati. *C. si cimentò anche nel genere storiografico, e da vecchio scrisse un’opera - "Origines" - di cui abbiamo solo frammenti: le uniche testimonianze unitarie le possediamo tramite Cornelio Nepote. Sappiamo che l’opera era in 7 libri, e seguiva questo profilo: I libro: origini di Roma e periodo monarchico; II e III: storia delle altre città e popolazioni italiche; IV: Iª guerra punica; V : IIª guerra punica; VI e VII: avvenimenti successivi sino al 151 a.C., anno in cui il pretore Servio Sulpicio Galba vinse sulla popolazione spagnola dei Lusitani grazie ad atti di grande ferocia e crudeltà che C. denunciò in un’orazione del 149 a.C. poco prima di morire. C. Vuole, con questa opera, porre sullo stesso piano Roma e le altre città italiche (per lui la potenza di Roma è frutto anche dell’appoggio delle altre popolazioni); inoltre non cita i nomi dei generali, ma li indica con la carica ricoperta, e lo fa per contestare la concezione individualistica, "carismatica" della storia, cosa evidente nell’epica storica di Ennio e nelle prime opere storiografiche romane, gli Annales. Di contro, C. vedeva invece la creazione e la storia dello stato romano come l’opera collettiva e progressiva del "populus romanus", stretto intorno all’ideologia e agli uomini della classe dirigente senatoria.
- Per raggiungere le vette del potere politico, C. fu un oratore eccellente: con lui sarà inaugurato il nesso fra politica e arte oratoria, la capacità di tenere discorsi persuasivi. L’oratoria diventa strumento politico. Nel corso della sua vita, a detta di Cicerone, C. pronunciò moltissimi discorsi (almeno 160) e fu anche il primo a scriverli per rielaborarli. Noi possediamo circa 80 titoli e qualche frammento delle sue orazioni. Per C. l’oratore perfetto doveva essere Vir Bonus Dicendi Peritus. C. inoltre dà la precedenza al vir e alla sua integrità morale, ponendo in secondo piano l’abilità nel parlare. Ciò che conta per lui è l’interiorità, senza la quale non si può essere un buon oratore. Altro precetto che ci ha lasciato è la famosa frase: "Rem tene, verba sequentur". Fra le orazioni di C. ricordiamo il "De sumptu suo": qui C. contrappone il "proprio tenore di vita" a quello dei suoi avversari e traccia l’immagine di sé come di un politico onestissimo che esercita le sue cariche con disinteresse, ligio al proprio dovere. Contrapponeva quindi questa immagine di perfezione a quella degli altri che esercitavano il loro potere per interesse personale, sfruttando il prestigio che avevano. Altra orazione fu quella del 167 a.C. "Pro Rodiensibus" (In difesa degli abitanti di Rodi). Rodi era alleata romana e durante la guerra tra Roma e Perseo rimase neutrale. Dopo la vittoria fu accusata dai romani di tradimento. Roma la voleva punire e C. intervenne in sua difesa affermando che si possono punire le azioni, non i pensieri. Il senato accettò la tesi di C., ciò nonostante qualche anno dopo Rodi venne punita economicamente: Roma dichiarò la vicina Delo porto franco e i traffici si spostarono da Rodi a Delo.