2. PRE-CINEMA
La pre-cinematografia
són els orígens del cine.
Es pot dir que és el cine
primitiu. S'ha
desenvolupat al llarg dels
segles i ha anat
evolucionant a través de
diferents artefactes
inventats a cada època.
3. EPOCA MUDA
Des del començament de l'Època muda, tant inventors com productors van intentar
combinar les imatges en moviment amb el so, la qual cosa no es va assolir de forma
pràctica fins al final de la dècada dels anys 20.
Però, tot i que les pel·lícules mancaven de so, el cinema no era exclusivament mut: en
els seus primers trenta anys d'història, les imatges s'acompanyarien de narradors,
músics o intertítols amb diàlegs i narracions, per a compensar eixa falta d'àudio.
Georges Méliès, va començar i exhibir pel·lícules al 1896. Els seus films aprofitaven
els trucs de màgia i il·lusionisme, i juntament amb alguns trucs cinematogràfics i
efectes.
4. MESTRES DEL MUT
David Wark Griffith va ser el gran fixador del llenguatge
cinematogràfic.Les seves innovacions en la manera de narrar
una pel.lícula van revolucionar el setè art: dividia el film en
seqüències, mostrava accions en paral.lel, canviava
l'emplaçament i l'angle de la càmera, variava els plans,
emprava el flash-back o narració d'un fet ja passat. Però,
sobretot, Griffith va assumir que el muntatge era l'estri
expressiu més important amb què comptava el cinema; que
no servia només per ordenar seqüències i plans, sinó també
per emocionar l'espectador.
Griffith va arribar a influir a joves cineastes d'una geografia
tan llunyana dels EEUU, com és Rússia. Així que va
encarregar a uns quants directors el fet d'encetar una nova
cinematografia en el país.
Hi destacaren gent com Sjöström, Stiller o Dreyer
En el cas de França, Louis Delluc fou el principal promotor de
l'impressionisme cinematogràfic gal, corrent d'avantguarda
en què contribuïren L'Herbier, Dulac iEpstein
David Wark Griffith
5. Per la seva banda, l'estil "surrealista" cerca d'expressar el subconscient
de manera poètica. A aquest cinema avantguardista hi contribuïren dos
espanyols importants: el cineasta Luis Buñuel i el pintor Salvador Dalí.
El cinema americà aposta més pel benefici material que per l'estètica o
la poesia visual. Es el cas de Lilian Gish, John Barrymore, Lon Chaney,
Gloria Swanson, John Gilbert, Douglas Fairbanks, Mary Pickford, Mae
West o Rodolfo Valentino.
La dècada dels anys 20 va ser l'època daurada del cinema mut
americà: espectacle, grans actors, diversitat de gèneres... Entre
aquests va destacar l'slapstick o cinema còmic: els pastissos de nata,
les boges persecucions, els cops, les banyistes...; invent de Mack
Sennett qui descobrí a Chaplin, Lloyd, Turpin, Langdon... Però seran
dos còmics concrets els qui faran universal l'art de fer riure a la
pantalla: Charlot y Keaton.
Retrospectiva de
Charles Chaplin &
Buster Keaton
6. Època sonora
Es va introduïr el so al cinema al 1927.
La primera película amb veu va ser:
· EL CANTOR DE JAZZ (Alan Crosland)
A partir d'aquest moment, van començar a sorgir els primers
estudis de so.
Durant el Crac del 29 als EEUU, va augmentar la producció
cinematogràfica sobretot a Hollywood.
Es va introduïr el color al cinema al 1935. Va ser un boom ja que
va tenir molt d'èxid.
La primera película en color va ser:
·LA FIRA DE VANITATS
8. Post-guerra
En acabar la Guerra, apareix l'anomenat cinema "neorealista", un cinema
testimonial sobre la realitat del moment.
Els anys 50 l'adquisició de televisors suposa un fort competidor per al
cinema.
A partir de la dècada dels 60 apareixen uns quants cineastes inquiets.
A finals dels anys 70 s'imposa la recuperació de la superproducció des del
punt de vista de la qualitat i de la rendibilitat.
Els anys 80, l'aparició i introducció del vídeo, i l'augment dels canals
televisius per vies diferents, fan que el públic vegi més cinema que mai,
sense sortir de casa.
La dècada dels 90, la crisi d'idees s'apoderà del cinema nordamericà; així
que decidí inspirar-se en els herois del còmic.
Arribats als cent anys de cinema dels estudis surten pel.lícules on
l'ordinador ha tingut molt a veure en el procés d'obtenció o manipulació de
les imatges.
9. LLENGUATGE FILMIC
L'espai fílmic: en muntar els diversos fragments de pel·lícula que componen una
escena es crea un espai i un ambient nous que sorgeixen de la imatge i que capta
l'espectador.
El temps fílmic: el temps en el cinema és diferent al temps real. És un temps
variable, no necessàriament lineal, que fins i tot es pot accelerar o invertir.
-Adequació: Igualtat entre el temps d'acció i el de projecció.
-Condensació: Molta acció en poc temps.
- Distensió: Allargament subjectiu de la durada objectiva d'una acció.
-Continuïtat: El temps de la realitat flueix en la mateixa direcció que el fílmic.
-Simultaneïtat: S'hi alternen dos temps vitals en què l'acció passa d'un a l'altre.
- "Flash back": Salt enrera en el temps. Es retrocedeix a èpoques anteriors. El
record d'algú sol ser el procediment més habitual.
-Temps psicològic: Una sèrie de plans llargs amb escassa acció pot augmentar la
impressió de durada del film. Al contrari succeeix amb plans de curta durada i on
passen coses de força interès.
10. El moviment
-El moviment dins de l'enquadrament,
-Panoràmica horitzontal, de dreta a esquerra o a l'inrevès
-Panoràmica vertical, ascendent o descendent.
-Panoràmica obliqua,combinació de les dues anteriors.
-Panoràmica circular,en un angle de 360 graus.
-Travelling de profunditat d'aproximació
-Travelling de profunditat d'allunyament
-Travelling vertical
-Travelling paral·lel
-Travelling divergent
-Travelling circular
El ritme: és la impressió dinàmica donada per la durada dels plans, les
intensitats dramàtiques i, en darrer terme, per efecte del muntatge.
L'escala: el cinema té la seva imatge pròpia i característica, diferent d'altres
imatges, com ara les de les arts plàstiques i fins i tot les fotogràfiques,
perquè la imatge fílmica no acaba en si mateixa, exigeix el pas d'una imatge
a una altra; és en moviment.
11. L'escala: el cinema té la seva imatge pròpia i característica, diferent d'altres imatges, com ara les
de les arts plàstiques i fins i tot les fotogràfiques, perquè la imatge fílmica no acaba en si mateixa,
exigeix el pas d'una imatge a una altra; és en moviment.
-Gran pla general,
-Pla general,
-Pla de conjunt,
-Pla figura
-Pla americà
-Pla mitjà.
-Primer pla.
-La profunditat de camp
-Pla detall.
-Primeríssim pla
Les angulacions: en prendre vistes amb una càmera, normalment l'eix òptic de la càmera
coincideix amb la línia recta que va des del nostre punt de vista fins a l'horitzó. Però en lloc d'això,
pot formar diverses angulacions amb respecte a ell i llavors la càmera adopta diverses posicions o
angulacions. L'angulació és la diferència que hi ha entre el nivell de la presa i el motiu que es
filma.
-normal
-picat
-contrapicat
-Inclinat.
-Angulació impossible.
12. La il·luminació: hi ha tres elements que condicionen la il·luminació fílmica: el
moviment dels actors i objectes davant de la càmera, la successió d'un pla a un
altre i la continuïtat de llum entre ambdós, i la rapidesa de la successió dels plans
que exigeix a la llum el paper de donar a conèixer amb precisió allò que s'esdevé i
interessa més de cada pla.
-natural
-artificial
El to i el color: el diferent grau de llum que un objecte absorbeixi o rebutgi donarà
com a resultat a la imatge uns valors deto que aniran des del blanc al negre,
passant per una sèrie de grisos. Tota la gamma de tons possibles constitueix
l'escala de tons.
-El color pictòric.
-El color històric
-El color simbòlic
-El color psicològic
-El color i la perspectiva
El so
La banda sonora d'un film és confegida, essencialment, amb quatre grans tipus de
sons:
La paraula, la música, els sorolls i el silenci
13. L'estructura narrativa d'un fílm
La trajectòria de l'acció que segueix la continuïtat narrativa al
llarg de l'acció fílmica ha de ser fluïda. El pas d'un conjunt
d'enquadraments a un altre l'ha de marcar l'acció.
-L'arrancada
-El desenvolupament:
-La culminació i el desenllaç:
