1. Arquitectura i societat en el segle XIX
El segle XIX és una centúria de canvis ràpids i transcendentals.
Les revolucions burgeses iniciades a França i Amèrica del Nord signifiquen el
final de l'absolutisme monàrquic i el reconeixement polític de l'hegemonia de la
nova classe social. Al mateix temps, els moviments nacionalistes donen lloc
al naixement de nous estats (Bèlgica, Grècia, Itàlia, Alemanya). Liberalisme i
Romanticisme són manifestacions diferents d'un esperit que exalta la llibertat
de l'individu. D'altra banda, Europa completa el domini del món amb la
gran expansió colonial sobre África i Àsia i la creació d'enormes imperis;
aquest domini del món posa els europeus en contacte amb altres cultures a
altres concepcions de l'art: l'exòtic esdevindrà una font d'inspiració per a
arquitectes i artistes.
Però el fet més transcedental és, sens dubte, la Revolució Industrial i les
seves repercussions a Anglaterra i al continent. La industrialització representa
un augment impressionant de la producció de mercaderies i de les
transaccions comercials; fa possible, a més, la revolució dels transports, la
generalització de l'ús de nous materials (ferro) i noves fonts
d'energia (carbó/vapor).
La industrialització no és només un fenòmen tècnic, sinó que té
unes conseqüències socials extraordinàriament importants: la industrialització
és paral·lela a un creixement de la població europea sense precedents;
suposa l'aparició d'una nova classe social, el proletariat, que és la base de la
societat industrial però que rep una part molt limitada dels seus beneficis; es
produeix un procés de concentració demogràfica a les ciutats, que creixen
pels suburbis desordenats i mancats de comoditats mentre que les zones
residencials de la burgesia són objecte de plans importants d'ordenació
urbana (pla del Baró Huassman a París, Eixample de Cerdà a Barcelona).
Les ideologies socialistes propugnen canvis radicals i millora de les
condicions de vida del proletariat i són la base de plantejaments d'urbanisme
utòpic per a les comunitats obreres.
2. Podem parlar de tres tendències en l'arquitectura del segle XIX:
Una tendència historicista i eclèctica que comença amb el Neoclassicisme i
continua amb els diferents revivals d'estils històrics (Neogòtic, Neoromànic) i
amb els estils basats en les influències exòtiques (índies, islàmiques).
L'arquitectura del ferro i els nous materials, que dóna importància primordial
a la recerca de solucions tècniques per a nous problemes constructius (ponts,
naus industrials, etc.) basades en la utilització de materials innovadors posats a
l'abast dels constructors per la revolució industrial. L'Escola de Chicago, ja a
finals de segle, representa la consagració dels nous materials i de les noves
tècniques i inicia el moviment modern en l'arquitectura.
El Modernisme: moviment que es desenvolupa a cavall dels segles XIX i XX i
que significa una nova valoració de l'estètica sense renunciar a la utilització
sistemàtica dels nous materials.
L'arquitectura del ferro i dels nous materials
Arquitectes i enginyers. L'arquitectura del ferro
El segle XIX és el segle de la industrialització i de la primera gran explosió
demogràfica a Europa i Amèrica del Nord. Això planteja unes necessitats
constructives noves: xarxes ferroviàries, ponts, edificis industrials, etc. Cal
construir molt, de pressa i a preus moderats. Aquests nous problemes
demanen noves solucions basades en els materials que la mateixa indústria
proporciona, i demanen també defugir els vells prejudicis formals heretats de la
tradició acadèmica.
La utilització del ferro com a element fonamental en les estructures
constructives comença per la seva aplicació a ponts i estacions de ferrocarril.
Però molt aviat, es veuen les grans possibilitats que ofereix per a qualsevol
tipus de construcció. Són els enginyers, formats en un esperit utilitari, els que
introdueixen els nous materials, mentre que els arquitectes tradicionals
continuen considerant-se "creadors de bellesa", "artistes" en el sentit tradicional
de la paraula, preocupats únicament per la forma (i aferrats a l'academicisme
neoclàssic i als estils historicistes). La superació d'aquesta contradicció falsa no
3. arribarà fins als darrers anys del segle XIX, amb els arquitectes de l'Escola de
Chicago i els modernistes.
Henry Labrouste (1801-1875) és el primer arquitecte acadèmic que utlitza el
ferro com a material fonamental i sense amagar-lo amb revestiments
ornamentals, a la Biblioteca Nacional de París; a la sala de lectura, les esveltes
columnes de ferro sostenen àmplies voltes de quatre puntes de terra cuita, tot
creant un espai diàfan i d'una gran lleugeresa, alhora que conserva la
referència estilística de les voltes. L'exterior no té res a veure amb la
innovadora sala de lectura, ja que Labrouste va remodelar unes estructures del
segle XVII i XVIII que determinen l'anacronisme de les façanes respecte de
l'interior. Encara més nous són els dipòsits de llibres, amb un espai
completament articulat per elements metàl·lics verticals i horitzontals. A la seva
època, el conjunt de l'obra de Labrouste va ser d'una audàcia excepcional.
Però el gran triomf de l'arquitectura del ferro i el vidre va arribar amb les
Exposicions Universals, grans mostres creades per tal d'exaltar les
4. conquestes de la indústria, el comerç i les arts; la primera d'aquestes
exposicions es va fer a Londres el 1851. Per tal de mostrar al públic la gran
diversitat de màquines, obres d'art i productes de tota mena calia un edifici de
gran amplitud que, al mateix temps, fos exponent de la modernitat i que es
pogués muntar amb rapidesa; totes aquestes exigències van ser satisfetes
per Joseph Paxton (1803-1865) en el Crystal Palace, immensa nau basada en
l'estructura dels hivernacles en la qual es va aplicar per primera vegada, a gran
escala, la construcció de mòduls amb elements prefabricats. El Crystal Palace
va ser destruït per un incendi, però el seu record doman en les nombroses
edificacions fetes prenent-lo com exemple.
A les successives Exposicions Universals, les Galeries de les màquines van ser
sempre l'edifici que donava les solucions tècniques més audaces. El punt
culminant fou la construïda per Dutert i Conttancin per a l'Exposició Universal
de París de l'any 1889, en la qual un sistema d'arcs de ferro cobria un enorme
espai de 115 x 420 metres sense cap suport que trenqués la diafanitat de
l'espai. Per a la mateixa Exposició de 1889 (any del centenari de la Revolució
Francesa) es va encarregar a l'enginyer Gustave Eiffel (1832-1923) la
construcció d'un momument emblemàtic que representés el triomf de la tècnica
5. en el món modern; Eiffel era un especialista en estructures de ferro(pont del
Duero a Porto; viaducte del Garabit a França) i va aconseguir aixecar una gran
torre de 300 metres d'alçada , la Torre Eiffel, que tot i les crítiques rebudes a la
seva època per part dels conservadors (consideraven aquell enrenou de ferros
indigne de París) ha esdevingut un dels símbols de la capital de França.
L'Escola de Chicago
La ciutat de Chicago és el bressol de l'arquitectura utilitària i racionalista que
predominarà arreu del món al llarg del segle XX. Quan el 1871 un incendi va
destruir gran part de la ciutat, aquesta es trobava en una fase de creixement
accelerat ja que Chicago havia esdevingut un gran mercat cerealista i un
notable nucli industrial, afavorit per les bones comunicacions ferroviàries i
fluvials.
6. Aquest creixement, juntament amb la necessitat de reconstrucció després de
l'incendi, va donar lloc a un boom sense precedents en l'activitat constructiva.
Calia, però, resoldre alguns problemes: la rapidesa de la construcció; la no
utilització de fusta per tal d'evitar nous incendis i l'edificació en alçada per
l'encariment dels solars. Així va ser com els arquitectes van buscar la solució
d'aquests problemes en les tècniques dels constructors de ponts i estructures
de ferro: el ferro permet superposar molts pisos i reduir la construcció a
un problema d'estructures i revestiments; al mateix temps, la invenció de
l'ascensor eliminà el principal inconvenient dels edificis alts, la qual cosa va fer
que a Chicago s'axequessin els primers gratacels de la història de
l'arquitectura.
En un període d'uns trenta anys, van treballar a Chicago una sèrie d'arquitectes
que arriben a solucions comunes mitjançant la utilització de les noves
estructures com si fossin un gran esquelet de l'edifici, però sense renunciar a
solucions estètiques que aprofiten elements del vocabulari dels estils clàssics:
el ritme de les obertures, l'encoixinat, els arcs de mig punt.
L'Auditòrium Chicago Building, de Sullivan i Adler és un dels edificis més
emblemàtics d'aquest estil.
7. Louis Sullivan (1856-1924) va ser la gran figura de l'Escola de Chicago.
Combinà el rigor racionalista i utilitari amb una estètica que es pot relacionar
amb la del Modernisme europeu; a més de l'Auditòrium, cal esmentar
els Magatzems Carson, l'obra més clarament racionalista i que més s'avança
a l'arquitectura del segle XX. Aquest edifici es basa en la repetició d'un mòdul
que crea una retícula de finestres i suports totalment rectilínia; la solució del
xamfrà en una semitrotonda trenca l'estricta linealitat del conjunt, mentre que la
decoració es concentra en la part baixa, la corresponent als aparadors visibles
des del carrer. El conjunt, d'acord amb els principis de l'Escola de Chicago,
destaca per la senzillesa i pel fet de reflectir a l'exterior l'estructura i la funció de
l'espai interior.
L'arquitectura modernista a Catalunya
La recuperació de la cultura catalana que es va iniciar amb la Renaixença és
una empresa en la qual continuen immersos la major part dels artistes i
intel·lectuals catalans fins als anys 30 del segle XX. En el terreny artístic, el
catalanisme de la Renaixença s'havia relacionat amb el romanticisme
historicista, mentre que a partir de 1880 la primera generació modernista
substitueix la nostàlgia historicista per una clara voluntat modernitzadora. La
modernitat en arquitectura estava representada per les grans estructures de
ferro i vidre de caràcter marcadament funcional, com els edificis dels mercats
(Mercat del Born i Mercat de Sant Antoni a Barcelona). El Modernisme es
planteja com la síntesi entre aquesta modernitat i la tradició constructiva,
sobretot la dels segles del gòtic. Amb aquesta recuperació de la tradició s'ha de
relacionar la utilització de la volta de rajola amb tirants de ferro (la volta
catalana) per part dels arquitectes de finals del XIX i la recuperació del maó
com a material fonamental en la construcció.
A Catalunya, el Modernisme és un moviment fortament arrelat i que ha dotat de
personalitat pròpia moltes ciutats del país. La burgesia industrial pròspera,
culta i nacionalista de finals del XIX dóna suport als arquitectes modernistes
perquè les seves obres satisfan tres condicions bàsiques que expliquen el seu
èxit a Catalunya:
8. enllaça amb la tradició del Gòtic nacional dels segles XIV i XV
satisfà les aspiracions de modernitat de la burgesia per les seves innovacions
tècniques i estètiques
és un art refinat que permet a la burgesia fer ostentació de la seva riquesa i el
seu bon gust
Deixant a banda la figura de Gaudí, una excepcional nòmina d'arquitectes fan
de l'època del Modernisme un moment especialment feliç per a l'arquitectura
catalana.
Lluís Domènech i Montaner (1850-1923) es pot considerar un antecessor del
racionalisme. A les seves obres, trobem una concepció global de l'edifici, amb
l'espai interior i els plans perfectament definitis, i la utilització de materials i
tècniques innovadors com a element expressiu.
Les obres de joventut mostren una clara preferència pel maó i els ornaments de
ceràmica: Editorial Montaner i Simon, a Barcelona (1880, actualment, seu de
la Fundació Tàpies). La primera obra madura de Domènech és el Cafè
Restaurant de l'Exposició Universal de 1888, conegut com El castell dels
tres dragons (actualment Museu de Zoologia, al Parc de la Ciutadella), en el
qual l'estructura de ferro deixa a la vista alguns dels seus elements. La
integració de la tècnica constructiva més moderna i els elements decoratius
tradicionals es manifesta en les obres posteriors com el Palau de la Música
Catalana (1908) a Barcelona, l'Institut Pere Mata (1897) i la Casa Navàs (1901)
a Reus i l'Hospital de Sant Paua Barcelona (1910).
9. L'altra figura rellevant de la primera generació modernista és Josep Puig i
Cadafalch (1867-1956), arquitecte que reinterpreta el Gòtic amb un llenguatge
personal que es pot veure en les seves obres més conegudes com la Casa
Amatller(1898) al Passeig de Gràcia de Barcelona.
Tant Domènech i Montaner com Puig i Cadafalch van ser homes
cormpromesos amb els afers públics de la seva època, ben al contrari d'Antoni
Guadí, el geni solitari.
Antoni Gaudí
Antoni Gaudí i Cornet (1852-1926) va néixer a Reus en una família de
calderers. Des de petit, va aprendre l'ofici artesanal que li va donar el gust pel
tractament dels materials metàl·lics i l'interès pels detalls. Es va formar com
arquitecte a Barcelona, on va dur a terme la major part de la seva obra. En els
seus inicis, reflecteix una forta influència dels estils historicistes, sobretot del
neomudèjar i del goticisme (Palau episcopal d'Astorga). Al costat d'aquestes
influències, cal tenir en compte la passió de Gaudí per la natura: les formes
vives dels vegetals i animals van ser fonts de la seva inspiració. La seva obra
està lligada a la febre constructiva de l'Eixample de Barcelona (Casa
10. Batlló i Casa Milà), al patrocini d'Eusebi Güell i a les obres del Temple de la
Sagrada Família.
L'obra de Gaudí és fruit d'una contínua experimentació que combina els
elements moderns (estructures de ferro) amb la recuperació de materials i
tècniques tradicionals (voltes de maó) i la investigació de solucions estructurals
basades en l'observació (arc catenari). El resultat és una arquitectura d'espais
complexos i formes exteriors sorprenents que sobtaren els seus
contemporanis, que sovint van rebutjar les obres gaudinianes per
excessivament audaces i complicades.
A més, Gaudí dissenyava tots els elements interiors: mobiliari, llars de foc,
decoració mural, etc. Un dels elements decoratius més característic a les seves
obres és el trencadís, revestiment mural a mena de mosaic fet a base de
fragments de ceràmica trencats de forma arbitrària. El trencadís seria
incorporat per altres arquitectes contemporanis i posteriors, i ha esdevingut un
dels elements més populars del modernisme català.
La Casa Batlló i la Casa Milà (La Pedrera) exemplifiquen prou bé la
combinació d'audàcia estructural i d'exuberància decorativa de Gaudí: façanes
ondulants, baranes de ferro amb formes vegetals, teulades de somni, textura
de la pedra com un magma solidificat, etc.
11. Per al ric industrial Eusebi Güell, Gaudí va construir la seva residència
(el Palau Güell) amb unes extraordinàries portes de ferro forjat, i part d'un
ambiciós projecte de residència per a obrers amb capella i zones comunes:
la Colònia Güell, on Gaudí s'allibera de les ressonàncies historicistes i treballa
molt més amb la terra com a model d'unes estructures molt originals, sobretot a
la cripta de l'església (Santa Coloma de Cervelló, 1908-1916), que és una
construcció en la qual utilitza suports inclinats que segueixen les línies de
descàrrega de la coberta, i se serveix de diferents materials (pedra i maó) per
aconseguir un aspecte rústic basat en les formes de la natura. Finalment, en
uns terrenys als afores de Barcelona, va dur a terme el gran projecte del Parc
Güell, també sense acabar, on mostra la seva capacitat per a fondre escultura i
arquitectura en un marc natural.
12. L'obra de la Sagrada Família li va ser encarregada l'any 1883 i, fins a la seva
mort, es va lliurar en cos i ànima a la feina d'aixecar aquest temple, fins al punt
d'anar a viure a peu d'obra. Projectà un edifici gegantí basat en la disposició de
les catedrals medievals: una planta de creu llatina de cinc naus amb girola, una
cripta i les tres grans façanes corresponents als peus i als braços del transepte.
Des del punt de vista simbòlic, el temple segueix un joc numèric: les quatre
torres al voltant del cimbori són els quatre Evangelistes a l'entorn de Crist; les
dotze torres previstes simbolitzen els apòstols i els quatre cossos angulars, les
Virtuts Cardinals.
La construcció es va començar per la capçalera i a la mort de Gaudí estava
bastida la girola i una part del transepte. La part construïda (sobretot la façana
del Naixement) ha esdevingut un dels símbols de Barcelona i és un exemple
perfecte d'integració de l'escultura en el conjunt arquitectònic i de com l'audàcia
i la modernitat estructural són compatibles amb un esperit ple de religiositat.
Per a més informació sobre aquesta obra us recomano visitar la
web: www.sagradafamilia.org
