4. Els parlars catalans http://www.racocatala.cat/cat1714/llengua/dialectes.htm#occidental Dins el marc de la unitat evident del domini lingüístic català, palesa a tots els nivells de la llengua, la notable cohesió lexical, semàntica, fonètica, morfològica i, sobretot, sintàctica del català ha fet que a l'hora d'establir els factors principals de diferenciació dialectal hom hagi hagut de recórrer al diferent tractament d'un fenomen (de rendiment indubtable) tanmateix comú a tot el domini: el relaxament del vocalisme àton (amb l'ajuda a voltes d'altres fenòmens morfològics, d'un rendiment molt menor). El fet que es tracti, fonamentalment, d'una qüestió de grau fa que les diferents realitzacions dialectals no arribin mai a dificultar la normal comprensió interdialectal, que és accessible àdhuc als parlants menys cultivats. Hom pot, doncs, distingir dos grans grups de varietats diatòpiques: Els parlars occidentals només neutralitzen en la mateixa circumstància les vocals e tancada i e oberta en e tancada (i a i e àtones en a , en posició inicial de mot), i o tancada i o oberta en o tancada (amb algunes excepcions que els aproximen als fets orientals). El bloc occidental integra el nord-occidental i el meridional . Els parlars orientals neutralitzen, en posició àtona, les vocals a, e tancada i e oberta en e neutra (a excepció, però, de l‘ alguerès , que ho fa en a ), i o tancada i o oberta en u (a excepció del mallorquí , que ho fa en o tancada). Pertanyen al bloc oriental el central , el català insular , el septentrional i el català alguerès . La isoglossa de la distinció entre a i e àtones, que hom pot prendre com a partió principal entre els dos grups, segueix una línia que deixa com a localitats extremes pel cantó oriental Montellà, Sant Llorenç de Morunys, Solsona, Riner, Pujalt, Sant Guim, Santa Coloma de Queralt, Conesa, Senan, Vimbodí, Argentera i Mont-roig. Prop d'aquesta isoglossa i aproximadament paral·lela a ella (però notablement decantada cap a ponent en acostar-se al País Valencià) corre la de la distinció entre o i u àtones, deixant entre les dues una zona de transició, eixamplada de vegades per altres fenòmens de tipus morfològic principalment.
